El pensament supersticiós.
Per tal d´entendre la manera de pensar del supersticiós, anomenem A i B a dos esdeveniments qualsevol, i considerem ara dues oracions semblants:
1) Si A és causa de B, llavors succeeix abans que B.
2) Si A succeeix abans que B, llavors és causa de B.
(...) La primera oració no és sospitosa i resulta incondicionalment vertadera: l´efecte no pot ser anterior a la causa. En canvi, no hi ha res que garanteixi que la segona oració serà vertadera en qualsevol cas. El característic de la conducta del supersticiós és que actua com si creiés en la certesa de la segona oració. En lloc d´A posem "portar una medalla-talismà penjada del coll" i en lloc de B "aconseguir una feina". Si una persona de mentalitat supersticiosa es posa un dia una medalla que creu que li porta bona sort i aquest mateix dia aconsegueix un nou treball, no pensarà simplement que un esdeveniment ha precedit en el temps a l´altre sinó que, a més, atribuirà eficàcia causal al fet d´haver portat a sobre la medalla. I se la tornarà a posar segurament quan necessiti que alguna cosa bona passi. El que és més peculiar de les persones amb inclinacions supersticioses és no acceptar les causalitats o, millor dit, convertir les relacions temporalment casuals entre fenòmens en relacions causals. Això, per descomptat, els proporciona un simulacre de control sobre allò contingent: pensa que està en les seves mans governar la fortuna en base a posar en pràctica determinats rituals. Els supersticiosos, amb això, queden en condicions de recollir els beneficis psicològics d´aquesta sensació de control.
(...) Moltes persones s´han resistit en el passat i es resistiran en el futur a acceptar que estan indefenses davant de, per exemple, esdeveniments naturals com la pluja, les erupcions volcàniques o certes malalties, i seguiran creient que poden fer alguna cosa per atreure o repel.lir aquests successos, conjurant així part de la seva indefensió. L´estamordiment davant del terrible potencial de l´atzar eventual és fecund en la producció de supersticions.
Juan Antonio Rivera, El gobierno de la fortuna, Crítica, Barna 2000
Comentaris