Sentiments racionals.

Els sentiments han de distingir-se de les meres sensacions corporals, ja que es caracteritzen por posseir una intencionalitat molt específica. (...) els sentiments tenen objectes i s´adrecen a fets. Tinc por del carter de la gorra de baseball. El poble s´indigna per l´assumpte de corrupció d´un polític. Allò envers al que els sentiments s´adrecen es pot formular normalment -com mostren els exemples- en forma d´enunciat. A més, els sentiments no es poden tenir sense que darrera hi hagi una valoració de la situació en la que s´experimenten. El carter podria ser perillós, l´assumpte de corrupció sorgeix d´un abús de poder, una cosa que s´ha de rebutjar en una cultura democràtica. Els sentiments -aquesta és la meva tesi- són intencionals, són proposicionals i posseeixen un component avaluatiu. En molts casos van acompanyats de desitjos i ens mouen a l´acció: m´amago del carter perquè vull escapar del perill; el polític serà apartat del seu càrrec o no tornarà a ser escollit. (...)

Els sentiments no són simplement irracionals o arracionals afeccions corporals, sinó que sobre ells avaluem la nostra situació, la valorem i prenem decisions i actuem. Així com els judicis poden ser verdaders o falsos, poden ser els sentiments apropiats o inapropiats, o estar justificats o injustificats. És apropiat empipar-se amb el col.lega que ha oblidat comunicar-nos una cita important per desídia, és inapropiat sentir-se content davant dels terribles dolors d´una persona. La possible propietat o impropietat dels sentiments permet parlar també de la seva racionalitat o irracionalitat. Els sentiments -i això és l´important- poden ser racionals. Poden ser-ho en un sentit similar a com els pensaments o les creences en general poden ser racionals o irracionals, verdaders o falsos.

Christoph Demmerling, ¿Sentimientos morales?, Diálogo Filosófico, Mayo/Agosto 2003