Evolució i credulitat humana.
Els nens són crèduls per naturalesa. No podria ser d´una altra manera. Arriben a aquest món sense saber res, i estan rodejats d´adults que, en comparació, ho saben tot. (...) A més, l´altra manera, aparentment més científica, d´obtenir coneixements útils, l´aprenentatge mitjançant l´assaig i l´error, acostuma ser una mala idea, perquè els errors són de vegades massa costosos. Si la nostra mare ens diu que no anem mai a jugar al costat del riu perquè hi ha cocodrils, no és bo adoptar una actitud escèptica, científica i “adulta” i respondre-li: “Gràcies, mare, però prefereixo verificar-lo experimentalment”. Sovint, aquests experiments serien terminals. És fàcil entendre perquè la selecció natural (la supervivència dels millors adaptats) podria penalitzar una disposició mental experimental i escèptica i afavorir la mentalitat ingènua dels nens. (...)
Penso, d´altra banda, que si bé la candidesa confiada pot ser normal i saludable en un nen, pot esdevenir en credulitat malaltissa i censurable en un adult. Créixer i convertir-se en adult, en el sentit més ple de la paraula, hauria d´incloure el conreu d´un saludable escepticisme. La predisposició a deixar-se enganyar pot qualificar-se d´infantil, perquè és comú (i defensable) en els nens. Sospito que la seva persistència en els adults sorgeix del desig (en realitat, de l´afany vehement) de les seguretats i comoditats perdudes de la infantesa.
Penso, d´altra banda, que si bé la candidesa confiada pot ser normal i saludable en un nen, pot esdevenir en credulitat malaltissa i censurable en un adult. Créixer i convertir-se en adult, en el sentit més ple de la paraula, hauria d´incloure el conreu d´un saludable escepticisme. La predisposició a deixar-se enganyar pot qualificar-se d´infantil, perquè és comú (i defensable) en els nens. Sospito que la seva persistència en els adults sorgeix del desig (en realitat, de l´afany vehement) de les seguretats i comoditats perdudes de la infantesa.
Richard Dawkins, Destejiendo el arco iris, Tusquets, Barna 2000, pàgines 156-159
Comentaris