Indignació i indiferència moral afectiva.
Per què la indiferència davant del patiment dels altres és un acte dolent? Perquè provoca indignació. No un malestar individual, el de la Glòria, el del Manel o el de la Camil•la, sinó un malestar general. “Qui no s´indigna no pensa moralment”, afirma Tugendhat (Diálogo en Leticia), però aquest sentiment que s´experimenta individualment no seria un sentiment moral si no fos extensible als altres membres d´una comunitat moral. Sabem que existeix una comunitat moral perquè els seus membres reaccionarien sentimentalment de la mateixa manera davant d´un mateix succés moral.
La indignació que provoca l´acte d´aquest dos individus no és tant per la seva passivitat si no més aviat per no manifestar uns sentiments: compassió, empatia ... que la comunitat moral sent que com a membres de la mateixa comunitat havien d´haver manifestat. La por és comprensible, és un sentiment tot i que la comunitat hagués preferit un altre de més eficaç, però des del punt de vista moral el que és inacceptable és la seva fredor emotiva, és a dir, la seva “incapacitat afectiva de percebre la situació des d´un punt de vista moral” (Christoph Demmerling).
“No estaven obligats a actuar”. Ells no han causat cap mal. No han fet més que aplicar mecànicament la versió negativa de la regla moral, addueix el Sebastià en la seva defensa. Des del punt de vista lògic aquest comportament, si és la conclusió necessària de la regla d´or, és vàlid, res a dir aleshores. Però la moral no es limita a la lògica, és més que raó freda, és sentiment, sentiment moral.
El sentiments morals guien la nostra percepció dels assumptes humans. Sense aquests sentiments mostraríem la més gran despreocupació davant del patiment dels altres, no ens compadiríem de la seva situació i en conseqüència no actuaríem si estigués en les nostres mans la possibilitat d´alleujar-la. Aquest dos individus podrien haver actuat adequadament si haguessin contemplat la situació guiats pel sentiment moral de la compassió, que els hagués fet més receptius a les necessitats d´aquells desafortunats nens.
La indignació que provoca l´acte d´aquest dos individus no és tant per la seva passivitat si no més aviat per no manifestar uns sentiments: compassió, empatia ... que la comunitat moral sent que com a membres de la mateixa comunitat havien d´haver manifestat. La por és comprensible, és un sentiment tot i que la comunitat hagués preferit un altre de més eficaç, però des del punt de vista moral el que és inacceptable és la seva fredor emotiva, és a dir, la seva “incapacitat afectiva de percebre la situació des d´un punt de vista moral” (Christoph Demmerling).
“No estaven obligats a actuar”. Ells no han causat cap mal. No han fet més que aplicar mecànicament la versió negativa de la regla moral, addueix el Sebastià en la seva defensa. Des del punt de vista lògic aquest comportament, si és la conclusió necessària de la regla d´or, és vàlid, res a dir aleshores. Però la moral no es limita a la lògica, és més que raó freda, és sentiment, sentiment moral.
El sentiments morals guien la nostra percepció dels assumptes humans. Sense aquests sentiments mostraríem la més gran despreocupació davant del patiment dels altres, no ens compadiríem de la seva situació i en conseqüència no actuaríem si estigués en les nostres mans la possibilitat d´alleujar-la. Aquest dos individus podrien haver actuat adequadament si haguessin contemplat la situació guiats pel sentiment moral de la compassió, que els hagués fet més receptius a les necessitats d´aquells desafortunats nens.
Bibliografia:
Ernts Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 6), Gedisa, Barna 2001
Ernst Tugendhat, Diálogo en Leticia, Gedisa, Barna 1999
Christoph Demmerling, ¿Sentimientos morales?, Diálogo Filosófico, Mayo/Agosto 2003
Comentaris