Al principi va ser el diàleg.

A l´inici de la filosofia no hi és el tractat, sinó el discurs socràtic, incapaç de funcionar sense la rèplica. Això és vàlid no només per a la tradició occidental, sinó també per a les doctrines orientals. I tot i mirant bé la tradició, veurem que el diàleg posseeix una vida tenaç com a forma literària. Si bé s´ha imposat l´estil asseveratiu dels grans filòsofs des d´Aristòtil fins a Heiddegger, sempre han hagut autors que han preferit sabotejar-lo, i podria afirmar-se que les seves obres ofereixen si més no una lectura més entretinguda que les de la filosofia sistemàtica.

Tampoc és casual que en el diàleg s´imposin més el dubte que la certesa, les ironies que la serositat, el caràcter destructiu que el constructiu. El satíric grec Lucià fou un dels primers en burlar-se de les pretensions d´autoritat, i la lectura dels seus escrits resulta avui en dia tan refrescants com fa mil vuit cents anys.

És una il.lustre galeria d´avantpassats la que comença amb Plató i no acaba amb Nietzsche. Erasme i Petrarca en el renaixement, Lessing i Herder en el classicisme alemany, Leopardi i Herzen, en el segle XIX, utilitzaren la forma del diàleg, i el seu últim mestre fou Brecht. El que uneix a tots aquests autors és un gest crític que tendeix menys a l´atac frontal que a la subversió. En les seves converses no es treu l´artilleria pesada de la ideologia; els interlocutors prefereixen el floret i tendeixen més a desconcertar el rival que destruir-lo.

Hans Magnus Enzensberger, Diálogos entre inmortales, muertos y vivos, Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barna 2001