La pitxa un lio

La història tot ho presenta com si res hagués pogut succeir d´una altra manera. Però podria haver succeït de mil maneres diferents. La història se situa en el bàndol del que ha succeït i, mitjançant un context fortament tramat, ho destaca sobre el que no ha succeït . D´entre totes les possibilitats , es recolza en una sola, la que ha sobreviscut. D´aquí que la història faci la impressió sempre d´estar a favor d´allò més fort, és a dir, d´allò que realment ha succeït: no hagués pogut quedar en el regne d´allò no succeït , va haver de succeir. Elias Canetti , La provincia del hombre , Taurus , Madrid 1982

La conseqüència de la "fugida de la majoria satisfeta" ha estat el descrèdit de l´Estat social, la pèrdua d´atractiu dels serveis socials. L´Estat social és un estat minvat, desproveït, desballestat. Les prestacions estatals són prestacions per a la gent pobre. L´Estat social ha deixat de ser el dipositari natural de la confiança del poble. La persona racional no pot esperar res de l´estat davant dels cops que li cauen d´una manera aparentment aleatòria. El govern de l´estat és una adreça a la qual els habitants d´una societat cada cop més privatitzada i desregulada probablement no remetran les seves queixes i peticions. Zygmunt Bauman , Identitat , PUV, València 2005 http://pitxaunlio.blogspot.com/2009/06/majoria-satisfeta.html

En la idea misma de origen del género humano resuenan claramente connotaciones violentas. La violencia entre los hombres no sólo se sitúa al comienzo de la historia, sino que la comunidad misma muestra estar fundada por una violencia homicida. Al asesinato de Caín, que el relato bíblico sitúa en el origen de la historia del hombre, responde, en la mitología clásica, el de Rómulo en el momento de la fundación de Roma: en ambos casos, la institución de la comunidad parece ligada a la sangre de un cadáver abandonado en el polvo. La comunidad se yergue sobre una tumba a cielo abierto, que nunca deja de amenazar con engullirla. No debe pasarse por alto el hecho de que estos homicidios originarios no se representan como simples asesinatos, sino como fraticidios, es decir, homicidios entre hermanos, como por otra parte lo es, en la tragedia griega, el asesinato recíproco de Eteocles y Polinices a las puertas de Tebas, también concluido en aquel caso con un cadáver al que se niega la sepultura...

El llenguatge és sens dubte l´instrument més incisiu de la mentira. Per molt que alguns insisteixin en què, abans que la serp acosnseguís els seus propòsits, tota paraula pronunciada a l´Eden podia prendre´ns al peu de la lletra, l´experiència quotidiana ha nodrit la desconfiança envers les paraules, les quals no són més que soroll i fum que aconsegueixen convèncer´ns que A és B. (...) Ludwig Wittgenstein (1889-1945), advertí en el seu Tractatus Logico-Philosophicus , de l´any 1922: "La llengua vesteix el pensament. I ho fa de tal manera que la forma externa de la vestidura no permet deduir res sobre la forma del pensament vestit; ja que la forma externa de la vestidura està feta amb uns objectius diferents dels de deixar veure la forma del cos". Volker Sommer , Elogio de la mentira , Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barna 1995

El sábado 19 el Fútbol Club Barcelona ganó su sexta copa en un año, una hazaña sin precedentes en la historia futbolística. Y a mí me encanta no sólo que lo haya conseguido sino, sobre todo, cómo: con un equipo básicamente de cantera, cohesionado y en pos de un objetivo común. Y me encanta Pep Guardiola, su entrenador, porque es filiativo: consigue aglutinar al equipo y sacar lo mejor de él. También me gusta Guardiola cuando, emocionado por el triunfo, llora. A los medios de comunicación también les ha gustado. De ese llanto han dicho: "Guardiola lloró como un niño", "la tensión humana de un gran entrenador", "los hombres perfectos también lloran", "las lágrimas de Guardiola son las de un genio", "las lágrimas de un hombre feliz", "lloró de júbilo", etcétera. En definitiva, la mayor parte de personas entiende que es bueno saber expresar una emoción. El control y la expresión de las emociones es uno de los puntales de la inteli...

Por definición, el prejuicio es algo que antecede al juicio… o sea, es un producto mental que ni siquiera llega a la categoría de pensamiento, porque para pensar se necesita usar la razón y la reflexión, mientras que el prejuicio es como un borrón, como un momentáneo apagón neuronal que impide que veamos la realidad correctamente. El prejuicio, por otra parte, es un precipitado de la costumbre. Quiero decir que los prejuicios se transmiten, desde luego, pero sin que tengamos conciencia de haberlos aprendido: simplemente creemos que el mundo es así; que lo que sostenemos no es una opinión, sino una realidad tan incontestable que no necesita ser probada. Los prejuicios son tan básicos y están tan profundamente hincados dentro de nosotros que ni siquiera sabemos que los tenemos. Son como parásitos ocultos de nuestro pensamiento, y lo peor es que se trata de una plaga que padecemos todos sin excepción.(...) Vivimos encerrados en la estrecha cárcel de nuestra pequeña realidad, y eso nos imp...

La metafísica de la concepció comunitarista és exactament la mateixa que la dels seus adversaris: la més clàssica de les metafísiques del subjecte ple, homogeni i idèntic a si mateix. El que canvia entre els dos plantejaments és el "qui", la "quantitat" a la que la subjectivitat és aplicada: l´individu, en el cas dels neoliberals , i la col. lectivitat en el cas dels comunitaristes . Els comunitaristes defensen els límits de les diferents identitats col.lectives de la mateixa manera que els liberals protegeixen els límits de la identitat individual. Roberto Esposito , Enemigo, extranjero, comunidad , en Los filósofos y la política , Manuel Cruz (comp), FCE 1999

Más de 4.000 mujeres se manifestaron en Granada el primer domingo de este mes, en el momento álgido de las Jornadas Feministas Estatales. Las organizadoras de Granada, 30 años después se ponen en contacto conmigo, indignadas. Ningún medio de comunicación, ni hablado ni escrito ni visual ni mímico ni siquiera bizco, se dignó cubrir la demostración callejera. La demostración callejera, insisto. De las Jornadas se dio puntual noticia en diversos medios –incluido éste–, y el asunto bien lo merecía, como les explicaré luego. De bote pronto, lo único que se me ocurrió preguntar a mis informantes fue: –Pero ¿cómo ibais en la mani? Me contestaron: “Cómo íbamos a ir… Con eslóganes, pancartas, lanzando consignas, cantando canciones…”. Chasqueé la lengua en un claro sonido de desaprobación que, como era por Internet, las otras ignoraron. –Estas cosas hay que visualizarlas en bolas. En pelota picada. En cueros. De haberlo hecho, no os habrían faltado cámaras en torno, a la sazón. Tuve que detallar...

Check out this SlideShare Presentation: David Hume i la causalitat. View more presentations from IES Guillem Catà .

Àmbit de reflexió no estrictament reduïble a la categoria política, però constituït en els seus límits i en els seus plecs. El llenguatge en aquest àmbit ha d´acollir i afrontar suggerències que provenen d´altres àmbits: literatura, teologia i filosofia. La qüestió és penetrar en la dimensió múltiple, plural, alterada -en el sentit d´habitada per un altre- de l´individu mateix. No és, al capdavall, la comunitat que comprèn dins seu l´individu, sinó l´individu qui porta dins seu una comunitat. Una comunitat dividida, lacerada, discordant. En trencar frontalment amb la metafísica del subjecte, s´ entrelligarà definitivament la figura de la comunitat amb la de l´alteritat. Roberto Esposito , Enemigo , extranjero , comunidad , en Los filósofos y la política , Manuel Cruz ( comp ), FCE 1999

La abolición de las corridas de toros es ahora presentada como el corolario de un proyecto más general, que tendría marcado tono ecologista, apuntando a revitalizar el sentimiento de nuestra pertenencia a la naturaleza y la exigencia de proteger la biodiversidad. Tras estos argumentos abolicionistas es indudable que subyace un enorme problema filosófico y científico, en el que está en juego la concepción misma del hombre y de su lazo con las demás especies. Desde luego, una interpretación reduccionista del alto grado de homología genética que se da entre humanos y otros animales puede dar lugar a una revolución en el concepto que tenemos de comportamiento ético. Éste no pasaría ya por la exigencia de no instrumentalizar a los seres de razón, de tratar al hombre como un fin y nunca como un medio, sino por la empatía con todos los seres susceptibles de sufrimiento, en cualquier caso con aquellos dotados de sistema nervioso central. Esta nueva ética tendría sin duda la dificultad de la ...

Els dilemes són com l´ovella negra de la filosofia. despullen els límits que les nostres teories ètiques, jurídiques o polítiques, més normatives i racionalistes , no voldrien assumir. Entre aquest límits hi ha els següents: 1- no sempre podem resumir en les nostres decisions un conjunt coherent de les alternatives implicades; 2- la consistència lògica i la possibilitat empírica de satisfer diverses demandes normatives no opera en tots els casos, tal com desitgem; 3- la generalització de les nostres decisions a supòsits semblants no resulta fàcil d´acomodar a situacions concretes de dilemes, que es troben definides per propietats la rellevància de les quals sol ser molt contextual; 4- moltes decisions involucren sacrificis rellevants encara que de vegades no puguem veure-ho per l´acció de teories normatives i racionalistes que enfosqueixen aquesta veritat. Si es pogués comprimir l´establert en aquest punts, diríem que els dilemes incomoden perquè qüestionen que hi hagi una resposta...

Al final del capítol els alumnes es plantegen el problema moral següent: de vegades una immoralitat pot fer el bé? El cas que s´hi explica és el de la mare de la Glòria que un dia per ajudar una persona amb problemes va mentir. El problema, dit d´una manera més concreta, és si es pot mentir per salvar una vida humana. Com en el capítol 2 estem de nou davant d´un dilema moral: dues obligacions incompatibles . Triïs el que triïs, dir la veritat o salvar la vida d´una persona, transgrediràs una exigència moral. Seguint les pautes marcades pel senyor Ibarra els alumnes observen que en aquest dilema estan enfrontades dues obligacions que responen als models de la prohibició (“no he de dir mentides”) i de l´ obligació d´ajuda (“auxiliar a qui es trobi en perill”). En les escenes anteriors s´hi havia caracteritzat les exigències del primer model com molt més estrictes que no pas les exigències del segon, més vinculades a les circumstàncies de l´acció. El principis morals han de ser gen...

La ciència sempre ha derrotat el dogma religiós punt per punt quan tots dos han entrat en conflicte. Però en va. A Estats Units hi ha quinze milions de baptistes surenys, la major de les sectes que està a favor de la interpretació literal de la Bíblia cristiana, però només cinc mil membres de l´Associació Humanista Americana, la principal associació dedicada a l´humanisme seglar i deístic. Tot i així, si la història i la ciència ens han ensenyat alguna cosa, és que passió i desig no són el mateix que veritat. La ment humana evolucionà per creure en els déus. No evolucionà per creure en la biologia. L´acceptació d´allò sobrenatural transmeté un gran avantatge durant la prehistòria, quan el cervell estava evolucionant. De manera que contrasta fortament amb la biologia, que es desenvolupà com a producte de l´edat moderna i no està subscrit per algoritmes genètics. La incòmoda veritat és que les dues creences no són objectivament compatibles. Com a resultat, els que ansien alhora la verita...

Sembla que la creença i la veritat són condicions necessàries per saber. Si el que jo crec és fals, no ho puc saber, simplement tindré una creença falsa. D´ altra banda, també sembla obvi que jo no puc saber allò que no crec. Si jo no crec que el sistema solar té vuit planetes (perquè no tinc ni idea de quants en té o perquè crec que en té nou), no puc saber que en té vuit (si és veritat que en té vuit). Tot això sembla bastant clar. Però, n´hi ha prou a tenir una creença vertadera per tenir coneixement) És ací on comencen els problemes per al filòsofs i on la teoria del coneixement té feina a fer. La resposta descoratjadora que hi han donat sovint els epistemòlegs és que no, que no hi ha prou que el que jo crec siga vertader. Heus-ne ací una raó. Joan juga a la ruleta i acaba d´apostar al 7: està convençut que és el 7 el que eixirà i ja està fregant-se les mans tot esperant el premi. Finalment ix el 7. Podem dir que sabia que eixiria el 7? Si hagués eixit el 8, ell no hauria est...

Originàriament les funcions dels prejudicis podrien ser un seguit de mecanismes de seguretat. Sovint, cal que els organismes prenguin la decisió correcta en una situació d´importància vital, i quan són joves, la seva experiència sol ser insuficient. D´aquesta manera s´adopten estereotips d´altres individus coneguts i fiables de la mateixa espècie, com els familiars. En aquest sentit els prejudicis podrien constituir un procés d´adaptació afavorit pel procés de selecció natural. Volker Sommer , Elogio de la mentira , Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barna 1995

Los inmigrantes no pueden ser atajados con medidas policiales por una razón muy simple: porque en los países a los que ellos acuden hay incentivos más poderosos que los obstáculos que tratan de disuadirlos de venir. En otras palabras, porque hay allí trabajo para ellos. Si no lo hubiera, no irían, porque los inmigrantes son gentes desvalidas pero no estúpidas, y no escapan del hambre, a costa de infinitas penalidades, para ir a morirse de inanición al extranjero. Es totalmente inútil gastarse la plata de los contribuyentes diseñando programas, cada vez más costosos, para impermeabilizar las fronteras, porque no hay un solo caso exitoso que pruebe la eficacia de esta política represiva. Y, en cambio, hay cien que prueban que las fronteras se convierten en coladeras cuando la sociedad que pretenden proteger imanta a los desheredados de la vecindad. En realidad, la ayuda más efectiva que los países democráticos modernos pueden prestar a los países pobres es abrirles las fronteras comercia...

 by Anna Llenas  ¿Per què la ciutadania és tan severa amb els uns (l´esquerra) i tan comprensiva amb els altres (la dreta)? El professor Aranguren s'ho explicava dient que l'esquerra és vista com la portadora de valors morals. Per això no convenia que toqués poder, perquè això exigia devaluar ideals i recórrer a estratègies eficaces, encara que no fossin edificants. L'esquerra, arribava a la conclusió ell, només pot estar "fora del poder i contra aquest". Si s'arrisca a ocuparlo, l'opinió pública serà severa amb qualsevol atemptat a l'ètica. Ja se sap que l'ètica i la política no s'avenen gaire, perquè, com Kant deia, el principi de la política és "sigueu astuts com serps" i el de l'ètica, "senzills com coloms". Això no vol dir que l'ètica no hagi tingut sonats triomfs polítics. Avui sabem molt bé que tant la revolució americana com la francesa, a finals del segle XVIII, eren operacions per a rics o propietari...

El psicòleg nordamericà Gordon Allport l´ il . lustrà amb un diàleg en la seva monografia La naturalesa del prejudici , publicada en anglès en 1954: " Mr X : El problema dels jueus és que només s´ocupen de la seva gent. Mr Y : Però l´informe financer de la comunitat demostra que, en relació amb el seu nombre, donen més diners per a la beneficència que els que no són jueus . Mr X : Això demostra que sempre intenten comprar el favor dels altres i que es barregen en els assumptes dels cristians. Només pensen en els diners. Per això hi ha tants banquers jueus. Mr Y : Tanmateix, un estudi recent demostra que el nombre de jueus a la banca és mínim, molt més reduït que el dels que no són jueus. Mr X : Això és; no els interessa treballar honradament. Només se´ ls veu en el món del cinema, o són els propietaris d´establiments nocturns". Volker Sommer , Elogio de la mentira , Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barna 1995

El que jo decideixi lliurement, si vull assolir la categoria de moral, no n´hi ha prou que només sigui bo per a mi: ha de ser-ho també per als altres. Bo és allò que, sent bo per a mi, ho és també per als altres; bona és aquells decisió meva, per tant, que d´alguna manera compromet a tota la humanitat. Reyes Mate, Luces en la ciudad democrática , Pearson / Alhambra , Madrid 2007

Significa que l´únic legislador legitimat per fer lleis que exigeixen l´ obediència de l´home modern és el propi home. Per descomptat que una comunitat necessita lleis que ha de complir, però a l´home lliure només li pot exigir obediència la seva pròpia decisió lliure , és a dir, les lleis que ell mateix s´ha donat. Que ell mateix s´ha donat, amb la resta, per suposat. Si jo sóc lliure, els altres també, i junts decidim el que sigui bo per a tots, és a dir, les lleis que ens han de regir. Reyes Mate , Luces en la ciudad democrática , Pearson / Alhambra , Madrid 2007

En les escenes anteriors els alumnes havien arribat a la conclusió que hi havia situacions en què l´auxili és obligatori ( cas 1 ), però que altres ( cas 2 ) l´exigència de solidaritat s´enfrontava a la impossibilitat psicològica d´aplicar la norma de forma universal i imparcial. En situacions similars als cas 2 l´auxili és selectiu, respon a aspectes emotius (amistat, simpatia, parentesc ...). Tanmateix, el cas 1 (els dels nens atrapats en un incendi) sembla refutar aquesta llei psicològica: la probabilitat d´ajuda augmenta quan la persona objecte d´ajuda desperta més simpatia. En aquest cas els dos menuts en perill són persones estranyes, desconegudes que malgrat tot són mereixedores de la nostra solidaritat. Per solucionar aquest problema els alumnes recorren al senyor Ibarra. Segons el professor, la raó de la solidaritat que desperten aquests estranys en problemes és la responsabilitat . Si recordem en el capítol 3 es va definir responsabilitat com “l´obligació d´impedir el mal e...

Llegeixo a Il Messaggero que en una escola de Leonessa, a prop de Roma, la directora ha decidit suprimir l'arbre de Nadal del vestíbul per no ferir els sentiments religiosos dels alumnes no catòlics. No trobo que un avet de joguina, guarnit amb unes quantes boles i serrells, i coronat per un estel de cartó i purpurina, falti el respecte a ningú. I si algú se sent ofès o ultratjat, que el denunciï al jutjat i que el jutge en dictamini l'arrest, la tala o el trasplantament. A mi, particularment, tant m'és que l'arbre sigui un avet, una palmera o el bastó d'una d'escombra. Tant m'és que al capdamunt hi plantifiquin una estrella, un nas de pallasso o una palangana, i que hi pengin boles, cubs o carquinyolis. El que no tant m'és és que s'utilitzi l'argument del respecte religiós per minimitzar al màxim les romanalles del nostre substrat cultural, sigui d'arrel religiós, històric o qui sap què. Si del que es tracta és de sacralitzar la laïcitat, po...

El respecte per qualsevol ésser humà (respecte per la seva vida, la seva dignitat, els seus béns o possessions) és exigible, no ho és l´altruisme. La moral d´amor universal i imparcial (a tothom per igual) és una aspiració desproporcionada i que ningú està en condicions de realitzar. Satisfer la formulació negativa de la regla d´or està a l´abast de les nostres capacitats morals, mentre que no és tan factible complir amb la seva formulació positiva. No repartim de manera indiscriminada la nostra capacitat d´assistència, sinó que estimem més a uns que als altres i ens preocupa més el benestar d´aquests pocs que el de la resta de l´espècie. Juan Antonio Rivera , Moral cálida y moral fría , Claves de razón práctica, 165, Septiembre 2006

La Glòria declara que de la regla d´or podem deduir l´obligació d´ajudar tothom. “A tothom?”, replica el Sebastià. La polèmica amor-respecte del capítol anterior torna a reviure: He d´estimar tothom? Fins i tot els meus enemics? La Camil•la i el Manel recorden el resultat d´aquella discussió i proposen a la Glòria reduir l´abast de l´obligació d´auxiliar. La Camil•la planteja un cas que difícilment pot ser assumible per la majoria de les persones: el deure d´ajudar a tots els indigents de la ciutat. Utilitza el cas per fer una distinció: prohibicions i obligacions d´ajuda . Sembla que la majoria se sent obligat a complir les primeres normes morals: no robar, no dir mentides, no matar ... En canvi, el caràcter general del segons tipus de normes està qüestionat: només una minoria se sent obligada en qualsevol circumstància a complir-les (les persones santes). Sembla que en els cas dels nens de la casa incendiada ( cas 1 ) hi ha una unanimitat que l´ajuda és d´obligat compliment. Mentr...

Les creences constitueixen la base de la nostra vida, el terreny sobre el qual passa. Perquè elles ens situen davant del que per a nosaltres és la realitat mateixa. Tota la nostra conducta, fins i tot la intel . lectual , depèn de quin sigui el sistema de les nostres creences autèntiques. En elles "vivim, ens movem i som". Per això mateix, no acostumem tenir consciència expressa d´elles, no les pensem, sinó que actuen latents, com implicacions de tot el que expressament fem o pensem. Quan creiem de veritat en una cosa no tenim la "idea" d´aquesta cosa, sinó que simplement "comptem amb ella". (...) Creences són totes aquelles coses amb què absolutament comptem tot i que no en pensem. De tant estar tan segurs que existeixen i que són segons creiem no ens fem qüestió d´elles, sinó que automàticament ens comportem tenint-les en compte. Quan caminem pel carrer no intentem passar a través dels edificis: evitem automàticament xocar amb ells sense necessitat q...

El segle XX va significar a Europa un espectacular salt cap endavant en l’alfabetització universal de la seva gent. Però al segle XXI, sotmesos a una informació inflacionista, hi ha motius per preguntar-se per a què serveix el coneixement de la paraula escrita si una gran part de la societat ha renunciat a la lectura, a l’esforç per la comprensió o la simple reflexió. Vivim en una societat en què els arguments no es consumeixen perquè exigeixen un esforç excessiu. Es veu que és més creïble una frase extemporània o una firma al peu d’un manifest. ¿Pensar? ¿Què és això? És molt més fàcil classificar per desautoritzar, vociferar per no dubtar, creure el rumor per continuar creient en la pròpia fe. L’escriptura ja només és un pretext per al títol. Joan Barril , Llegir: quina llauna , El Periódico de Catalunya, 18/12/2009

El cos de l´home és la referència del seu hàbitat. La dimensió ergonòmica del cos ha de ser tinguda en compte en l´hàbitat. Però les noves tecnologies eviten desplaçar-se per habitar. En la domòtica no s´empra el comandament a distància només amb la televisió, sinó amb la llum, la temperatura, les persianes, etc . Ja no cal caminar cap a la finestra, només cal utilitzar el comandament. S´hi dóna, doncs, una espècie de referència al cos del minusvàlid en comptes d´un cos en ple ús de les seves facultats. L´home capacitat superequipat de la domòtica , qui habita la home automation , és l´equivalent de l´invàlid equipat. Vaig participar en una exposició per a minusvàlids, en La Villette , que s´anomenava "L´home reparat". Em va sorprendre veure que aquells homes en cadires de rodes estaven escandalitzats davant les tecnologies. He estat testimoni de reaccions d´ estupefacció davant del fet que els capacitats utilitzessin tècniques destinades als invàlids que pateixen, per...

Influido por los estudios de William Harvey (1578-1657) sobre la circulación de la sangre. Descartes trató de presentar el cuerpo humano como una máquina y su funcionamiento como puramente mecánico. Trató de desarrollar una fisiología hidráulica. Todos los movimientos del cuerpo estarían determinados por el movimiento de un líquido que él llamaba el espíritu animal, y que produciría todos los fenómenos fisiológicos, desde la digestión hasta los movimientos reflejos. El alma, a su vez, podía controlar los movimientos corporales actuando sobre el líquido “espíritu animal” en la glándula pineal.(...) En carta a Henri Morus del 5 de febrero de 1649 Descartes defiende que, a pesar de las apariencias contrarias, los animales son meras máquinas o autómatas sin alma ni pensamiento. Entre los escasos argumentos de Descartes a favor de esta tesis se encuentran su renuencia a admitir que todos los animales puedan tener un alma inmortal y la ausencia de lenguaje en los animales (aquests argum...

Creemos que vivimos en la que Isaiah Berlin , identificándola en sus albores, llamó la Edad de la Razón. Una vez acabadas las tinieblas medievales y comenzado el pensamiento crítico del Renacimiento y el propio pensamiento científico, consideramos que vivimos en una edad dominada por la ciencia. A decir verdad, esta visión de un predominio ya absoluto de la mentalidad científica, que se anunciaba tan ingenuamente en el Himno a Satanás, de Carducci, y más críticamente en el Manifiesto comunista de 1848, la apoyan más los reaccionarios, los espiritualistas, los laudatores temporis acti, que los científicos. Son aquéllos y no éstos los que pintan frescos de gusto casi fantástico sobre un mundo que, olvidando otros valores, se basa sólo en la confianza en las verdades de la ciencia y en el poder de la tecnología. Los hombres de hoy no sólo esperan, sino que pretenden obtenerlo todo de la tecnología y no distinguen entre tecnología destructiva y tecnología productiva. El niño que juega a la...

Si suggeríssim a un nadiu que en plantar el seu hort atengués sobretot a la màgia i descuidés el treball se n´ enfotria de la nostra simplicitat. Ell sap, tan bé com nosaltres, que existeixen condicions i causes naturals i, gràcies a les seves observacions, coneix també que és capaç de controlar aquestes forces naturals mitjançant el seu esforç físic i mental. El seu coneixement és limitat , sens dubte, però és absolutament antimístic . (...) D´altra banda, la seva experiència també li ha ensenyat que, malgrat tota la seva previsió i més enllà dels seus esforços, existeixen situacions i forces que un any prodiguen inesperats i inaudits beneficis de fertilitat, fan que tot resulti perfectament , que sol i pluja apareguin en els moments en que són necessaris, que els insectes nocius romanguin lluny i que la collita rendeixi un superabundant fruit; i altre any aquestes mateixes circumstàncies porten mala sort i fortuna adversa, empaitant-lo de principi a fi i fent fracassar els seus m...

Tots els problemes ecològics que assolen el nostre planeta tenen el seu origen en el creixement excessiu de la nostra població. La degradació dels hàbitats, la creixent desertització d´Àfrica, la destrucció de l´Amazònia, la contaminació dels mars i l´efecte hivernacle que s´apropa tenen la seva causa última en l´explosió demogràfica. (...) El planeta Terra purament i simple no pot sostenir a un nombre il.limitat d´éssers humans. En qualsevol cas, el nombre màxim només s´assoliria en condicions d´extrema misèria. Tanmateix l´objectiu civilitzat no és que hi hagi la major quantitat possible de gent (no importa com visquin), sinó més aviat que la gent visqui el millor possible (no importa quan siguin). L´objectiu no és assolir el màxim, sinó assolir l´òptim de població, la qual cosa ja fa temps que l´hem superat. Si la gent del Tercer Món comencés a consumir com nosaltres, els recursos no renovables (com els combustibles fòssils) s´exhaurien en pocs anys. “Sortosament” són pobres i consu...