La "filosofia pura" és cosa d'homes?
 |
| Wendy Brown |
Fa pocs dies em va arribar un comentari d’aquells que
primer fan mal i després fan pensar: algú, que suposo dona i feminista,
havia dit obertament en una conversa: “Com pot ser que li hagin
encarregat el pròleg del nou llibre de la Wendy Brown a la Marina
Garcés, que no és feminista?”
Wendy Brown és una coneguda pensadora
nord-americana, professora de Berkeley i autora d’una obra extensa, poc
traduïda encara. L’editorial de Madrid Enclave de Libros n’ha tret el
llibre La política fuera de la historia, un assaig sobre la
crisi del pensament crític i revolucionari. Wendy Brown, com una
exploradora que no es deixa abatre per la fi de la història i de les
grans narracions, s’endinsa en les ombres del que pensadors com Marx,
Nietzsche, Foucault o Derrida ens han deixat per pensar. És un llibre de
filosofia política, doncs, escrit per una dona compromesa amb el
pensament, amb el seu temps i, com no pot ser d’una altra manera, amb
les dones i amb tots aquells que s’adeqüen a les condicions de la
societat patriarcal.
Directament vinculada al que als Estats Units es coneixen com a estudis feministes,
Wendy Brown no dubta a expressar i compartir precisament en aquest
llibre una preocupació que li ha valgut moltes crítiques de les seves
col·legues: diu que la institucionalització del que en un moment donat
havia estat i segueix sent una lluita necessària corre el perill de
convertir els estudis feministes en un gueto i les seves protagonistes
en defensores d’una identitat política tancada, convertida en programa
acadèmic i de recerca.
La qüestió que es planteja és: ¿només és feminista
qui des del seu àmbit de recerca, sigui la filosofia, la literatura o
l’arquitectura, s’ocupa directament de qüestions de gènere i en fa la
seva especialitat? Portaré la preocupació de Wendy Brown més lluny. Crec
que això és precisament el que volen els que segueixen alimentant el
patriarcat des de l’acadèmia, la cultura i els mitjans: que les dones
ens ocupem només “de problemes de dones”. Que fem de nosaltres mateixes
un tema i un problema , ben delimitat i separat, en lloc d’entrar, contagiar i intervenir en els “seus” temes, amb altres maneres de fer i de pensar.
Fa molts anys, em va arribar un altre comentari que
també em va fer mal i que mai m’ha deixat de fer pensar. Acabava de
dipositar la tesi doctoral al departament, i un vell professor,
que l’havia fullejada, li va comentar a un company meu: “¿Has vist quina
tesi més bona? La Marina Garcés escriu com un home!” M’he preguntat
moltes vegades què volia dir, quan és tan evident que no escric com un
home. Amb els anys ho he anat entenent: no reconeixia com a femení un
pensament que no parlava de dones i sobre dones. I sobretot: no
acceptava que una dona, pensant en femení, s’ocupés com si res
d’ontologia i de “filosofia pura”, com se’n solia dir. Això, senyors
meus, és cosa d’homes.
Marina Garcés, Pensar en femení, Ara, 07/12/2014
Comentaris