Ágnes Heller: "Un filòsof ha de voler canviar el món".

Ágnes Heller
 Què és la filosofia?

En filosofia has d’entendre, i no només saber, que qualsevol cosa davant teu és apta per ser pensada. En filosofia es tracta sobretot de pensar. I evidentment no pots pensar només sobre les coses que saps, o sobre les coses que creus saber. Fins i tot si oposes un concepte a un altre, primer has de conèixer l’altre, per poder negar-lo. La filosofia intenta repensar-ho tot, i no donar res per suposat. I quan repenses les coses, assumeixes una responsabilitat. Ets responsable del que penses, i dels resultats del que penses. I si el que penses té alguna influència sobre les accions, te n’has de fer responsable.

Sempre?

Quan vaig escriure Teoría de las necesidades en Marx, un grup d’activistes a Itàlia va fer-lo servir per justificar les accions violentes. Vaig haver de sortir i escriure un article on explicava que desaprovava totalment les accions violentes i deia que no podien fer servir el meu llibre d’aquesta manera. I després vaig afegir-hi unes línies per evitar ser malinterpretada. Una vegada escrius una cosa i la publiques, ja no està sota el teu control. I el que passa amb el filòsof depèn del recipient. Qui ho rep? Els polítics, els estudiosos... Tenen diferents percepcions, i t’obres a aquestes percepcions. Quan mors ja no hi pots fer res. Marx no és el responsable de la Unió Soviètica, perquè va morir molt abans. Però mentre visquis, ets responsable de com es rebi el que dius.

¿Un filòsof ha de buscar la màxima influència?

Els filòsofs estan molt ocupats intentant ser influents. És la malaltia dels filòsofs de totes les èpoques. Ja des de Sòcrates, que volia influir en els seus conciutadans perquè pensessin d’una altra manera. Tots els filòsofs volen influir: en les ments, en el pensament, en la conducta, en l’estil de vida... i també en la política. Alguns ho han fet de manera equivocada, flirtejant amb els tirans.

Com veu la salut actual de la filosofia?

Hi ha tres corrents de filosofia i cap dialoga amb els altres. Això et condemna. Des de l’Antiga Grècia, els filòsofs recalcaven la importància de parlar els uns amb els altres. Fins i tot de criticar-se els uns als altres. Podien no donar-se la raó, però intentaven entendre’s. En l’Edat Moderna, hi havia una divisió entre el racionalisme i l’empirisme. Però tots dos tenien una forta connexió, es reflectien en l’altre i reaccionaven a l’altre. Això s’ha perdut del tot.

I doncs?

Ara hi ha tres tipus de corrents filosòfics. La filosofia analítica, sorgida a les universitats americanes, està interessada a resoldre petits problemes. És un dels corrents de la tradició filosòfica, però no és el principal. La filosofia és més que això. Sí, tenim les endevinalles, els enigmes, però en realitat la filosofia no s’ha preocupat gaire d’aquestes qüestions. La filosofia es preocupa per la vida i la mort, per qui som, d’on venim i on anem. A la filosofia analítica no li interessa això, ni tan sols llegeix la tradició filosòfica, i no li preocupa què puguin dir els altres: no s’hi comunica gens ni mica. Són molt intel·ligents, però la intel·ligència no és el més important de la filosofia. Es pot ser molt intel·ligent i molt mal filòsof.

El segon?

El segon corrent filosòfic l’anomeno filosofia arqueològica, és la filosofia continental, i la trobem a Alemanya, França, Espanya o Itàlia. És una filosofia que simplement es dedica a mirar què han dit els altres sobre determinats temes: la substància, la natura... I no només miren què han dit els altres, sinó també què han dit els altres sobre el que han dit els altres. És una filosofia sense cap tipus d’originalitat.

I l’últim corrent deu ser el seu.

Sí. És un animal moribund, és una filosofia que torna a repensar-se a si mateixa. Es pregunta els perquès. Es pregunta què existeix. Es pregunta quin és el propòsit de les coses que existeixen. Hi reflexiona i intenta donar-hi respostes. És la filosofia tradicional. A Amèrica en diuen filosofia continental, però al continent no està gaire estesa.

I no dialoguen entre ells?

No estan interessats els uns en els altres. No llegeixen els llibres que publiquen els altres. No tenen cap punt de contacte, ni tan sols com a enemics. No entren en conflicte, no tenen cap controvèrsia. No treballen en la mateixa esfera. Al segle XX hi ha dues grans generacions de filòsofs. La primera és la generació de Wittgenstein, Heidegger, Croce, a qui segueixen Jean-Paul Sartre, etcètera; i la següent gran generació, la de Michel Foucault, Jacques Derrida, Jürguen Habermas. De tota aquesta generació, només Habermas és viu. La resta estan tots morts.

No hi ha relleu?

Des de la mort de Jacques Derrida, no veig cap altre filòsof, almenys en la vida pública, que sigui original i innovador. O des de Rorty, que va morir fa sis anys. I no veig cap gran filòsof en l’horitzó. Quan vaig deixar la universitat volien contractar un altre filòsof perquè fes la meva feina. Molta gent va voler optar a la plaça, però ni els professors ni els estudiants en van trobar cap que fos adequat. Em deien que no aportaven res nou, que no hi havia res de mi en ells, i que no em podien reemplaçar ni a mi ni a la generació prèvia que ensenyava a la New School. Hannah Arendt, Jacques Derrida i Hans Jonas ensenyaven allà, i no els poden substituir. I tenen raó.

Què ha passat?

Hegel va dir una vegada que un filòsof no era més que el nostre temps capturat en conceptes. I no totes les èpoques són bones per capturar-se en conceptes. A Europa ha sigut una bona època per al desenvolupament de la democràcia liberal, per al desenvolupament de l’estat del benestar i per a la desaparició de certs conflictes socials durant un bon temps. Després del Maig del 68, no ha passat res més.

Què fa ara un filòsof, doncs?

Un filòsof ha de viure el conflicte amb passió, i ha de voler canviar el món. Abans el filòsof havia de viure amb el conflicte viu del comunisme, el feixisme i la democràcia. Ara a favor de què o en contra de què estem? Què li passa ara al professor de filosofia? Amb 20 anys decideix ser filòsof, escriu un assaig i es presenta a unes oposicions per ser professor. Ocupa el càrrec de professor assistent. És un bon professor assistent. Després es convertirà en professor associat, i finalment serà un professor titular. I tota la seva vida girarà al voltant d’aquest àmbit. Sabrà coses, potser més que la generació anterior. Però no pot fer res amb tota aquesta informació. No té vida. Sense passió no es pot fer res, especialment en filosofia. En tot cas el que tindrà és passió per la professió, però no per la vida. I la passió per la professió no és el mateix que la passió pel món.

I això s’ensenya?

A finals dels seixanta, vaig donar un curs d’estiu amb alumnes vinguts de tot el món, gent de les esquerres d’Amèrica, Alemanya, França, Bèlgica i també gent dels estats de l’est d’Europa: Polònia, Hongria... Tots tenien una cosa en comú: cap d’ells donava suport a la Unió Soviètica. Rebutjaven el comunisme dogmàtic i leninista. Hi havia gent més gran, més jove, diferents tipus de demòcrates, trotskistes. Vam discutir molt, però tots sabíem que era important el que diguéssim allà, que havia de canviar el món d’alguna manera. Ara vas a una conferència i el que dius no importa. Si ets jove i dius alguna cosa, et presten atenció, i potser tens una mica d’oposició, però ja ningú creu que el que pugui dir canviï el món. I si ho creu, diuen que és un boig o un dogmàtic. És un canvi d’època.

Carles Capdevila, entrevista amb Ágnes Heller: "Tots els ismes són una presó", Ara, 07/12/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"