Artur Mas a la manera de Laclau.

Ernesto Laclau


Fa uns mesos va morir a Sevilla el filòsof argentí Ernesto Laclau. L'endemà Público va publicar una necrològica firmada per Íñigo Errejón, doctor en Ciència Política i responsable d'estratègia de Podem, sobre la trajectòria intel.lectual del difunt. En un pràgraf, resumia, posant-se gramscià, la manera en què Laclau i Chantal Mouffe havien plantejat la qüestió de l'hegemonia. 

D'acord amb el seu enfocament, deia, la política no seria semblant a la boxa (amb combats frontals que mesuren el poder dels contendents quan pugen al ring), ni als escacs (un joc en què els possibles moviments de peces estan predeterminats), sinó a una contínua "guerra de posicions" o de trinxeres en què els estrategs, alhora que s'afanyen per constituir el seu bàndol, miren d'imposar els termes i el lloc de l'enfrontament. En aquesta visió, subratllava, el factor decisiu és la conquesta de l'hegemonia, entesa com la capacitat d'un grup de presentar el seu projecte particular com l'encarnació de l'interès general. L'altre dia, escoltant les cròniques de la conferència d'Artur Mas a l'Auditori del Fòrum, vaig pensar en aquest obituari i també que Laclau, abans de convertir-se en font d'inspiració de Podem, ja era un intel.lectual de referència del kirchnerisme.

De fet, el problema que des de fa uns anys se li presenta a Mas té un arie de família amb el que van afrontar els Kirchner a principis de segle quan el col.lapse de l'economia argentina va posar de manifest les limitacions polítiques del matrimoni del peronisme amb el neoliberalisme oficiat per Carlos Menem. En aquell context, els Kirchner van intuir que la supervivència de la seva organització passava per una ruptura pública amb el discurs del menemisme que els permetés de reconstruir, sobre noves bases estratègiques, la vella hegemonia peronista. D'acord amb Laclau, van pensar que la millor manera de cuinar l'hegemonia era amb una recepta populista i la seva ruptura es va concretar en un retorn posat al dia del populisme fundacional del partit. Durant el primer govern d'Artur Mas, la crisi econòmica i social també va posar en evidència els límits d'una CiU descaradament neoliberal. S'imposava un canvi d'agenda. El govern bussines friendly va deixar lloc a la candidatura d'un líder fort suposadament capaç de fer front als enemics del poble i de liderar, més enllà dels interessos particulars, un projecte de país. Es va començar a parlar de viatge a Itaca, un viatge de retorn, perquè el pujolisme, com el peronisme, també era un populisme. Però l'operació tenia un problema: Artur Mas, que volia ser Kirchner, també havia estat Menem. La jugada no va anar bé. Però ara, gràcies als resultats de la seva gestió dels antagonismes generats pel procés, el president creu que la pot tornar a jugar. I, per fer-ho, ha tret de l'armari el vell pal de paller, que no és altre que ell mateix, convertit, a la manera de Laclau, en un líder la paraula del qual pretén encarnar el procés d'identificació d'un poble en moviment.

Josep Maria Ruiz Simon, Laclau i el masisme, La Vanguardia, 02/12/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"