Com evitar la desesperació?
Fa uns quants mesos jo estava una mica esperançat respecte a Europa.
Recordareu que, a finals de la tardor, Europa semblava a punt d'enfonsar-se en
un col·lapse financer, però el Banc Central Europeu va acudir a rescatar el Vell
Continent. Va oferir als bancs europeus línies de crèdit obertes a condició que
posessin com a garantia els bons dels governs; la mesura, que va ajudar
directament els bancs i indirectament els governs, va posar fi al pànic.
La pregunta aleshores era si aquesta acció valenta i eficaç seria el
començament d'un replantejament més ampli; si els líders europeus aprofitarien
el respir que els havia donat el BCE per reconsiderar, en primer lloc, les
polítiques que han portat a aquesta situació.
Però no ho han fet, sinó que han redoblat l'aposta per unes polítiques i unes
idees fracassades. I cada vegada és més difícil creure que alguna cosa els farà
canviar de rumb.
Fixeu-vos en la situació d'Espanya, que és ara l'epicentre de la crisi. Ni
parlar-ne, de recessió; Espanya està en plena depressió, amb un índex d'atur del
23,6%, comparable al dels Estats Units en els pitjors moments de la Gran
Depressió, i amb una taxa d'atur juvenil que supera el 50%. Això no pot seguir
així, i la certesa que no pot seguir així és el que fa pujar cada vegada més els
interessos del deute espanyol.
En certa manera, en realitat tant és el motiu pel qual Espanya ha arribat a
aquest punt, però val pena assenyalar que el problema espanyol no s'assembla
gens als contes moralistes que són tan populars entre els alts càrrecs europeus,
sobretot a Alemanya. Espanya no ha estat un país malbaratador: la vigília de la
crisi tenia un nivell de deute baix i superàvit pressupostari. Però, per
desgràcia, també tenia una gegantina bombolla immobiliària, una bombolla que va
ser possible, en gran part, gràcies als enormes préstecs dels bancs alemanys als
seus homòlegs espanyols. Quan la bombolla va esclatar, van deixar l'economia
espanyola a l'estacada; els problemes fiscals d'Espanya són una conseqüència de
la depressió, no la causa.
Malgrat tot, la recepta que arriba de Berlín i Frankfurt és -ho heu
endevinat- més austeritat fiscal encara.
Això és, per dir-ho sense embuts, una bogeria. Europa ja té l'experiència
d'uns quants anys de durs programes d'austeritat, i els resultats són exactament
els que els estudiants de la història van preveure: aquests programes enfonsen
encara més en la depressió les economies ja deprimides. I com que els inversors
es fixen en l'estat de l'economia d'un país per valorar la seva capacitat de
pagar el deute, els programes d'austeritat ni tan sols han servit per rebaixar
els interessos.
¿I quina és l'alternativa? Doncs bé, en la dècada del 1930 -una època que
l'actual Europa comença a reproduir cada vegada amb més fidelitat- la condició
essencial per a la recuperació era sortir del patró or. La mesura equivalent
seria ara sortir de l'euro i tornar a implantar les monedes nacionals. Es pot
dir que això és inconcebible i que seria un fet summament perjudicial, tant des
del punt de vista econòmic com des del polític. Però el que és de debò
inconcebible és seguir, com fins ara, imposant mesures d'austeritat cada vegada
més dures a països que ja estan patint un atur propi de l'època de la Depressió.
Així doncs, si els líders europeus volguessin de debò salvar l'euro,
buscarien una alternativa. I, en realitat, és bastant clar quina ha de ser
aquesta alternativa. El Vell Continent necessita unes polítiques monetàries més
expansives, i el Banc Central Europeu ha d'estar disposat -i ho ha de dir- a
acceptar una inflació una mica més alta: el Vell Continent necessita polítiques
fiscals més expansives, amb uns pressupostos alemanys que compensin l'austeritat
d'Espanya i d'altres països europeus perifèrics en dificultats, en lloc de
reforçar-la. Fins i tot amb aquests polítiques aquests estats perifèrics
afrontarien uns anys molt difícils. Però, si més no, hi hauria alguna esperança
de recuperació.
El que veiem, però, és una inflexibilitat inamovible. Al març els líders
europeus van signar un pacte fiscal que va blindar l'austeritat fiscal com a
resposta a tots i cadascun dels problemes. Mentrestant, els dirigents del Banc
Central insisteixen a recalcar que apujaran els interessos davant del més mínim
indici d'augment de la inflació.
Així doncs, és difícil evitar la desesperació. En lloc d'admetre que s'han
equivocat, els líders europeus semblen decidits a estimbar l'economia -i tota la
societat- daltabaix d'un precipici. I el preu el pagarà el món sencer.
Paul Krugman, El suicidi econòmic d'Europa, Ara, 22/04/2012
Comentaris