La pitxa un lio

Cuando veo lo que en la actualidad se hace pasar por una política económica responsable, siempre me viene a la mente una analogía. Sé que es exagerada pero, de todas formas, ahí va: la élite política -gobernadores de bancos centrales, ministros de Economía, políticos que adoptan la pose de defensores de la virtud fiscal- se comporta como los sacerdotes de un culto antiguo, y nos exige que llevemos a cabo sacrificios humanos para aplacar la ira de unos dioses invisibles. Paul Krugman , Aplacar a los dioses de los bonos , El País, 29/08/2010 http://www.elpais.com/articulo/primer/plano/Aplacar/dioses/bonos/elpepueconeg/20100829elpneglse_3/Tes?print=1

No creo que la sociedad entienda lo que sucede cuando todo está disponible, listo para ser conocido y almacenado indefinidamente", dijo Eric Schmidt , consejero delegado de Google, en una entrevista concedida a The Wall Street Journal el pasado 14 de agosto. Y también predijo que los jóvenes que hoy hacen un intenso uso de las redes sociales podrían un día no muy lejano exigir el derecho a cambiar sus nombres para escapar de su pasado en Internet. (...) Schmidt no es el primero, ni el único, en cuestionar las implicaciones éticas y culturales de este cambio decisivo en el estatus de la intimidad. Los defensores de la democracia han celebrado el paso de una Red concebida como herramienta para acceder a la información en herramienta para compartir información (¡viva el prosumer!). Pero no se han debatido lo suficiente las implicaciones de otra transformación: el paso de un mundo donde recordar era la excepción (y olvidar era "lo natural") a un orbe digitalizado donde la...

Aquells que argumenten que existeix un vincle natural entre capitalisme i la democràcia falsegen la realitat de la mateixa manera que l´Església Catòlica s´hi presenta com la defensora de la democràcia i els drets humans davant l´amenaça del totalitarisme ... (...) En els exultants dies de 1989, les masses socials postcomunistes creien que la democràcia els portaria l´abundància de les societats consumistes d´Occident, mentre que avui, vint anys després, tan bon punt han comprovat que l´abundància està encara per arribar, es revolten contra la democràcia i la responsabilitzen de la situació. (...) si la majoria de la gent s´oposa als necessaris canvis estructurals de l´economia, ¿no s´hauria de concloure que la inferència lògica (si més no una d´elles) passa per l´acceptació que, diguem una dècada, l´elit il•lustrada hauria de fer-se amb el poder, fins i tot per mitjans no democràtics, a fi d´aplicar les mesures necessàries i posar els fonaments d´una democràcia realment estable. (.....

En quin sentit hom pot dir que la democràcia pugui resultar escandalosa? Justament en el sentit que, per sobreviure, ha d´arribar cada cop més lluny, transgredir permanentment les seves formes instituïdes, sacsejar l´horitzó de l´universal, sotmetre la igualtat a la prova de la llibertat. I tot plegat perquè difumina constantment els límits incerts que separen allò polític d´allò social i rebat punt per punt els atemptats contra la propietat privada i les intrusions de l´Estat contra l´espai públic i els béns comuns. Y, perquè, finalment, ha de procurar que s´ estengui permanentment i en tots els àmbits l´accés a la igualtat i la ciutadania. La democràcia, doncs, només aconsegueix ser ella mateixa si és agosaradament escandalosa. Daniel Bensaïd , El escándalo permanente, Democracia en suspenso , Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010, pàg. 58

Check out this SlideShare Presentation: Els problemes de la democràcia View more documents from Manel Villar (IES Guillem Catà) .

Capbusseu-nos en les profundes aigües de la ideologia i abordem directament el problema de la democràcia. Si algú ens acusés de soscavar la democràcia, hauríem de respondre parafrasejant la rèplica que es dóna a un retret similar ("els comunistes soscaven la família, la propietat, la llibertat, etc.") en el Manifest del Partit Comunista, a saber: el mateix ordre dominant ja s'encarrega de soscavar-los. De la mateixa manera que la llibertat (de mercat) és una privació de llibertat per a tots aquells que han de vendre la seva força de treball, o que la família burgesa, en tant que prostitució legalitzada, soscava la família, també la democràcia queda subvertida com a conseqüència del triomf de la seva forma parlamentària, ja que aquesta no només implica una reducció de l'àmplia majoria a una condició passiva, sinó també l'augment dels privilegis del poder executiu com a conseqüència de la imperant lògica de l'estat d'emergència. Slavoj Zizek , De la democra...

Un dels pocs testimonis directes que es coneixen de lapidació va ser recollit en un informe d'Amnistia Internacional, de 1987, referit a una execució a l'Iran. "El camió va dipositar un gran munt de pedres grans i petites al costat del erm, i després dues dones vestides de blanc i amb el cap tapat per un sac van ser conduïdes al lloc (...) La pluja de pedres que va caure sobre elles les va deixar convertides en dos sacs vermells (...). Les dones ferides van caure a terra, i els guàrdies revolucionaris els van pegar amb una pala per assegurar-se que estaven mortes ". En el Codi Penal iranià s'especifica la forma en què s'ha de dur a terme la condemna. S’ hi estableix que els homes hauran de ser enterrats fins a la cintura mentre que les dones fins al pit. Descriu a més el tipus de pedres que cal utilitzar i que no han de ser "prou grans com per a matar la persona d'una o dues pedrades, ni han de ser tan petites que no puguin qualificar-se de pedres...

Els sindicats destorben. Des que Thatcher els va esclafar al Regne Unit, el tir al sindicalista ha estat l'esport favorit en els sectors més conservadors de la societat. L'argument amb què dissimular les ganes de aplanar el camí amb la reducció dels drets socials sempre és el mateix: els sindicats són un anacronisme. Només defensen als treballadors instal•lats, tan si els en fot els aturats i els immigrants. És més, amb la seva defensa de l'elit de la classe treballadora impedeixen el desenvolupament de l'ocupació juvenil i la integració de la immigració. Com en tot argument, hi ha en ell alguna cosa de cert. La cultura sindical va néixer en un context molt diferent de l'actual, en què la classe obrera podia veure's com un tot més o menys homogeni i els treballadors tenien molts interessos en comú. Aquesta unitat entorn de la classe obrera era la seva força, la seva veritable capacitat d'intimidació, en un capitalisme en què els empresaris depenien molt més...

Doncs els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per la perplexitat. Al principi la seva perplexitat és relativa a coses molt senzilles, però poc a poc s'estén a assumptes més importants, com a fenòmens relacionats amb la lluna i altres que concerneixen al sol i les estrelles i també a l'origen de l'univers. I l'home que experimenta perplexitat es considera a si mateix ignorant (per aquest motiu fins i tot l'amor dels mites sigui en cert sentit amor de la saviesa, ja que el mite està travat amb coses que deixen a qui escolta estupefacte). I com que filosofen amb vista a escapar de la ignorància, evidentment busquen el saber pel saber i no per un fi utilitari. I el que realment va esdevenir confirma aquesta tesi. Doncs només quan les necessitats de la vida i les exigències de confort i esbarjo estaven cobertes va començar a buscar-se un coneixement d´aquest tipus, que ningú ha de buscar amb vista a algun profit. Doncs així com anomenem lliure la p...

És temptador fer com tothom: la vida en comunitat és molt més senzilla quan cada un sembla estar d'acord amb els altres i la disconformitat és adormida en nom de les convencions del compromís. Les societats i les comunitats en què aquestes falten o s'han desintegrat no prosperen. Però la conformitat té un preu. Un cercle tancat d'opinions o idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l'oposició -o només dins d'uns límits circumscrits i estilitzats- perd la capacitat de respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments. (...) No és probable que molts "llecs en la matèria" que s'oposen al ministre d'Economia o als seus assessors. Si ho feren, els diria -com un sacerdot medieval podria haver aconsellat al seu ramat- que són coses que no els incumbeixen. La litúrgia s'ha de fer en una llengua fosca, que només sigui accessible per als iniciats. Per a tots els altres, n'hi ha prou la fe. Però amb la fe no n´hi ha prou. Els...

En la quotidianitat de la vida familiar o de la classe, els nostres fracassos es multipliquen, mai no aconseguim fer el que volem amb els nens que se'ns confien. Per començar, mai no volen el que haurien de voler en el moment adequat: quan voldríem que estudiessin matemàtiques o llatí, els dóna per mirar la televisió. I tant se val que els expliquem que, a llarg termini, les humanitats i la ciència els donaran satisfaccions infinitament superiors a les de les aventures afectiu-televisuales de col•legials nord-americans, es diria que no es deixen convèncer d'això fàcilment. (...) Si intentem encarrilar-los, es tornaran busca-raons o s’atrinxeraran en el silenci, tot i al•legant que tot això no té sentit o ha deixat d'interessar-los. Si, finalment, ens esforcem a infondre-hi un mínim de sentit moral, de prudència i de seny, ens trobarem de cara amb la indiferència o la negativa, quan no amb la provocació. En resum, i a risc de caure en paradoxa, cal admetre que allò "no...

Visc en una gran disjuntiva. No sé si vull seguir a Catalunya i ser torturat diverses vegades a l'any. O tocar el dos a Extremadura i viure tranquil·lament la resta dels meus dies fins a acabar en una atroç, però única, agonia. La qüestió és complexa. A tots dos llocs em prometen pastures fresques, escapades en llibertat i còpules felices amb les femelles més sexis de la zona. Si em quedo a Catalunya, veig món. Perquè a la nostra campanya d'estiu hi haig de sumar les festes de València i Aragó, una oportunitat de confraternitzar amb els seus habitants entre els mesos d'abril i octubre. El meu psicòleg assegura que hauria de descansar almenys 10 dies entre tortura i tortura, però, ja se sap, en aquests temps tots patim un excés de feina. I és clar, així passa el que passa. Jo miro d'acostumar-me a ser arrossegat pels carrers, llançat al mar o coronat amb torxes que em socarrimen els ulls. Però res, no ho aconsegueixo. I acabo somiant amb barbacoes a la cornamenta. Tot u...

El sadismo es el placer ante el sufrimiento de los otros. Hay un sadismo activo, el que provoca el sufrimiento que le produce gusto, y un sadismo pasivo, el que goza como voyeur del sufrimiento ajeno. El sadismo está muy extendido entre los humanos. Cuando se habla de sadismo se acostumbra a pensar en formas extremas de violencia contra personas indefensas como la tortura, la violación o determinados rituales macabros. Pero hay un sadismo cotidiano, que a menudo pasa desapercibido, con efectos destructivos tanto físicos como psicológicos sobre las personas. Basta observar cómo juegan los niños para darse cuenta de que el sadismo aparece desde nuestra más tierna infancia. También en la política de las sociedades democráticas hay formas de sadismo más o menos encubierto. Llamo sadismo político ordinario a las agresiones violentas e injustificadas ordenadas por un responsable político contra un colectivo percibido socialmente como marginal o no integrado, con el convencimiento de que pro...

Estos son tiempos terribles para mucha gente en EE UU. La pobreza, especialmente la pobreza extrema, se ha disparado durante la crisis económica; millones de personas han perdido su hogar. Los jóvenes no pueden encontrar trabajo; los cincuentones despedidos temen no volver a trabajar nunca más. Pero si quieren ustedes encontrar auténtica cólera política -la clase de cólera que hace que la gente compare al presidente Obama con Hitler o lo acuse de traición-, no la encontrarán entre estos sufridos estadounidenses. En cambio, la encontrarán entre los muy privilegiados, gente que no tiene que preocuparse por perder su trabajo, su casa o su seguro médico, pero que se siente indignada, indignadísima, ante la idea de pagar impuestos ligeramente más altos. La cólera de los ricos ha ido creciendo desde que Obama asumió el cargo. Al principio, sin embargo, estaba en su mayoría restringida a Wall Street. Así, cuando la revista New York publicó un artículo titulado The wail of the 1% [El gemido ...

El siglo XX es por entero una impugnación colosal de la aleación milenaria entre sociedad y desigualdad, una continuada injusticia que precisamente los hechos históricos demostraron que era contingente y no necesaria: cuando en esos tiempos la masa accede al gran teatro del mundo como agente principal, la democracia realiza fácticamente el principio igualitario en las sociedades avanzadas. El pensamiento no ayuda: las teorías de las élites que algunos alumbran - Emerson , Nietzsche , Mosca, Pareto , Ortega - son el canto del cisne de un aristocratismo tradicionalista definitivamente en decadencia. La verdad que se descubre ahora es la de la dignidad de todo hombre por igual. Pico della Mirandola o Kant escribieron hermosas páginas sobre la dignidad del hombre, pero -hijos de su tiempo- su doctrina sólo se aplicaba a algunos hombres, a los mejores y no a todos, y es al contrastarla con ella cuando destaca la originalidad de la nueva dignidad igualitaria. Los hombres somos una combin...

Globalización no es sinónimo de inernacionalización. En sentido estricto es el proceso resultante de la capacidad de ciertas actividades de funcionar como unidad en tiempo real a escala planetaria. Es un fenomeno nuevo porque sólo en las dos últimas décadas del sigl XX se ha constituido un sistema tecnológico de sistemas de información, telecomunicaciones y transporte, que ha articulado todo el planeta en una red de flujos en las que confluyen las funciones y unidades estratégicamente dominantes de todos los ámbitos de la actividad humana. (...) Junto a la globalización económica, asistimos también a la globalización de la ciencia, la tecnología y la información; la globalización de la comunicación, tanto en los medios de comunicación masiva y multimedia como en las nuevas formas de comunicación a través de Internet; y, en una dimensión más siniestra, la globalización del crimen organizado tiende a penetrar las instituciones de gobiernos en numerosos países, con efectos perverso con...

Peores, si cabe, que las corridas de toros son las salvajadas pueblerinas tradicionales en las que una chusma en estado de intoxicación etílica maltrata cobardemente a un pobre toro bajo pretexto de fiestas patronales. Es la misma diferencia que hay entre las quemas de la Inquisición y los linchamientos incontrolados por turbas vengativas. Las corridas son uniformes y crueles. Las salvajadas pueblerinas son distintas y cada una bestial a su manera. Solo sirven para dar salida a la mezcla explosiva de mala leche, alcohol y testosterona de los mozos más cerriles del pueblo. Los toros de fuego, con la cornamenta ardiendo; toros ensogados, toros a la mar, bous al carrer, toros maltratados, estresados, heridos o muertos se suceden en Tordesillas, Extremadura, el bajo Aragón o Valencia (3.000 festejos brutales al año). Su suplicio no es menor porque no se los mate. La tortura es peor que la muerte. Estas bestialidades tienen lugar en la región más atrasada de Cataluña y que lo seguirá siend...

Check out this SlideShare Presentation: República, Llibre VII View more presentations from Manel Villar (IES Guillem Catà) . https://sites.google.com/site/cavernicoles/caverna

Per a una pedra, mig segle és a penes un sospir. Per a una mosca, seria tota una eternitat. Per a Gil de Biedma o Michael Jackson , el final de trajecte. Jo vaig néixer el dia de la Mercè de fa 50 anys i de moment encara no he tingut temps d'avorrir-me. M'havia de dir Merceditas, però així que vaig sortir van veure que havien de buscar ràpidament un nom de noi. Mig segle no m'ha donat per a gaire. Un mai aconsegueix dominar l'anglès per més que ho intenti. Això sí, et dóna temps a creure en Jesús , en Mao , en Nietzsche i en Gaudí per després desconfiar de tot déu, fins i tot d' Osho i l'home del temps. Primer vols canviar el col·legi, després la família, més tard el món, i al final t'adones que amb prou feines podràs canviar-te una mica a tu mateix. Com més feliç estàs, o precisament per això, et tornes més rondinaire. Sempre estàs en moviment, has corregut molt per arribar enlloc. T'ha donat temps a tenyir-te els cabells, a marginar-te i a i...

El poder és el procés fonamental de la societat, ja que aquesta es defineix al voltant de valors i institucions, i el que es valora i institucionalitza està definit per relacions de poder. El poder és la capacitat relacional que permet a un actor social influir de manera asimètrica en les decisions d'altres actors socials de manera que es afavoreixin la voluntat, els interessos i els valors de l'actor que té el poder. El poder s'exerceix mitjançant la coacció (o la possibilitat d'exercir) i / o mitjançant la construcció de significat partint dels discursos a través dels quals els actors socials guien les seves accions. Les relacions de poder estan emmarcades per la dominació, que és el poder que resideix en les institucions de la societat. La capacitat relacional del poder de, però no determinada, per la capacitat estructural de dominació. Les institucions poden mantenir relacions de poder que es basen en la dominació que exerceixen sobre els seus subjectes. Manuel Ca...

( Sôcrates ):  Más que el síntoma de un simple desorden, aunque sea mental, comprended en nuestra palabra "crisis» ( krisis )un juicio ( krínein ), una decisión, o mejor todavía una separación. Cualquier juicio distingue. Separar se dice en mi lengua diakrínein , «producir una crisis». Para nosotros, griegos de origen, la primera, la insuperable crisis fue la que separó a los hombres de los dioses.Cuando defino la filosofía no como sabiduría sino como búsqueda de la sabiduría, señalo de inmediato que la filosofía está prohibida a los dioses, los cuales no podrían buscar lo que de entrada se supone que poseen. Los dioses quizá sean sabios, pero nunca filósofos. Homero , el poeta «que dio sus dioses a Grecia», distinguía el lenguaje de los celestiales del lenguaje de los terrenales. Después de él, Hesiodo zanjó la cuestión. Contó que fue en Mecona donde tuvo lugar la ruptura que puso fin a los tiempos benditos en que humanos y divinos presidían los mismos banquetes. En este lugar ...

Doncs tejne és una acció orientada cap a una certa finalitat ( télos ) que per endavant es pot pre-veure, i per la qual es dóna raó ( lógon ) de tots els passos encadenats que permeten disposar dels mitjans que s´encaminen cap a aquesta finalitat (causa final, oú éneka ). (...) La tècnica és, doncs, el "braç executiu" de la metafísica, l´acció productiva que ella, com a nodrissa, fa possible. La metafísica és aquesta paideia i politeia que ensinistra el pensar (Zuct und Züchtun), el doma i el redreça, el "cria" i l´"duca" fins aconvertir-lo en instint, en organon vital, en lògica-biològica que s´orienta, en tant que pensament, ca p a aquesta transformació tècnica, o manipulació de totes les dades d´acord amb la raó. (...) Metafísica i tècnica, així, mostren com es pot advertir des de les reflexions de Nietzsche , Heidegger i Severino , la seva inexorable unitat de destí. Alliberar-se de la metafísica consisteix, llavors, a emancipar-se també de la te...

El nazisme s´introduia més aviat en la carn i en la sang de les masses a través de paraules aïllades, d´expressions, de formes sintàctiques que imposava repetint-les milions de cops i que eren adoptades de forma mecànica i inconscient. (...) Però el llenguatge no només crea i pensa per mi, sinó que guia alhora les meves emocions, dirigeix la meva personalitat psíquica, molt més com grans són la naturalitat i la inconsciència amb la que em lliuro a ell. ¿I si la llengua culta s´ha format a partir d´elements tòxics o s´ha convertit en portadora de substàncies tòxiques? Les paraules poden actuar com a dosis ínfimes d´arsènic; un se les empassa sense adonarse-n´en, semblen no tenir conseqüències, i al cap d´un temps es produeix l´efecte tòxic. Si algú diu una i una altra vegada "fanàtic" en comptes d´"heroic" i "virtuós", creurà finalment que, en efecte, un fanàtic és un heroi virtuós i que sense fanatisme no es pot ser un heroi. Les paraules "fanàtic...

¿Què és la metafísica? No es pot defugir més temps la pregunta. I la resposta ve consignada en el mateix terme. Metafísica, Metaphysika . metá tá physika significa, més enllà de les raons ocasionals i accidentals que van originar aquest terme, un posar-se o situar-se fora, més enllà, enllà o deçà, "abans" o "després", és a dir, a l´ exterior en relació a alguna cosa que neix o sorgeix, a una certa nativitat o naixement, o sorgiment i fundació, o generació i concepció ( physis, phyeïn ). Metafísica és la determinació d´un lloc extern a un cert sorgiment que permet, des de fora, orientar, determinar, decidir, plasmar i donar-li forma i finalitat. Aquesta exterioritat determina el sentit i el destí d´aquest pensar ( metafísic ) que, per vocació i tradició, se situa a fora (del que és físic, del "món"), amb la finalitat de fundar-lo (crear-lo), amb la finalitat de fundar-lo, donar-li forma (plasmar-o com a món, com a kosmos ), donar-li una finalitat, per...

Hi ha una diferència substancial entre les inoportunes paraules de la comissària de Justícia i les expulsions racials de ciutadans europeus executades pel Govern francès. Les al·lusions de Viviane Reding als nazis poden ofendre, cabrejar o indignar, per aquest ordre o al revés; però no fan mal a ningú. Les decisions de Nicolas Sarkozy afecten d'una manera brutal la vida de gent que només ha pogut escollir entre ser gitanos explotats a Romania o a França, pels seus o en companyia d'altres. L'error de la comissària resulta d'allò més convenient per a tothom. Sarkozy s'ha pogut ofendre. Els totpoderosos governants europeus han pogut acotar el cap i mirar cap a una altra banda, per no acabar amb el problema als seus telediaris. Zapatero i Rajoy han reclamat respecte per a les decisions d'un Govern democràtic. El que haurien d'exigir és vergonya, especialment en un Govern democràtic. Necessitem França en la lluita contra el terrorisme. Però no a qualsevol preu. ...

¿Cómo es posible que coincidan en el tiempo una sociedad segura con una civilización del miedo, que temamos más cuando hay menos motivos objetivos de temor? De entrada, porque en nuestra sociedad muchos miedos son debidos precisamente al incremento de la seguridad; el hábito de la seguridad ha agudizado la percepción de la pérdida. Vivimos en un mundo en el que podemos perder más porque tenemos mucho, respecto de un mundo donde podíamos ganar más porque teníamos muy poco. La paradoja se explica también mediante la distinción entre peligros antiguos y riesgos actuales. En las sociedades tradicionales había grandes miedos pero eran bastante previsibles: la carencia, el hambre, la enfermedad, la guerra. Lo improbable se situaba en un horizonte de tipología del miedo constante. Contra estos miedos podía uno organizarse en cierto modo. En cambio ahora, las fuentes del miedo son más inciertas e indeterminadas, lo que ha venido explicándose como un mundo más de riesgos que de peligros. En nu...

Penso que un nou humanisme hauria d´assumir certes reformes lingüístiques. Recordem, per exemple, com encara avui en dia ens segueix condicionant el vell constructe aristotèlic fet de subjecte, verb i predicat, que és també el model cartesià de cognició subjecte-objecte. Aquesta convenció és responsable -com ja denunciaren tant Buda com David Hume - d´incórrer en la fal.làcia de creure que hi ha ment quan l´únic segur que hi ha és actes mentals. (...) El cas és que dissequem la realitat d´acord amb els esquemes de la nostra llengua materna (hipòtesi, avui massa desprestigiada, de Benjamin L. Whorf ), i que procedeix fugir de la trampa del llenguatge convencional. Un llenguatge que, com dic, inventa substàncies on només hi ha actes i relacions. Així, com acabo d´apuntar, i tal com ensenya el neuròleg Peter W. Nathan , és lícit usar l´adjectiu mental, però no ho és tant referir-se al substantiu ment -dit d´una altra manera, és correcte afirmar que la percepció és un succés mental...

El 21 de septiembre de 1860 fallecía en Fráncfort del Meno el filósofo alemán Arthur Schopenhauer (Dánzig, 1788). Murió de repente, como siempre deseó. Era un hombrecillo bajo y corpulento, de cabeza grande, enormes patillas blancas y cara de pocos amigos. Caminaba con paso vigoroso, y aún a sus setenta años gozaba de excelente salud: comía mucho, se bañaba en agua fría incluso en invierno, y sus mejores pensamientos se le ocurrían al aire libre. Siempre lo acompañaba su perrito Atma, al que apreciaba más que a cualquier ser humano; por eso cuando hacía travesuras lo insultaba llamándolo "hombre". Cuantos se cruzaban con aquel estirado personaje lo miraban con irónico respeto, pues sabían que era un sabio internacional. A su casa llegaban visitas de todo el mundo aunque sólo fuera para verlo unos minutos. Le apodaban El Buda de Fráncfort, pues al "Iluminado" remitía su doctrina filosófica. En 1818 Schopenhauer publicó El mundo como voluntad y representación , una e...

Utilizada en sus inicios por los raperos más enjoyados, Bling Bling es la popular y onomatopéyica denominación que recibe el estilo dominante en la actual derecha francesa. Alude a la ostentación, la presunción y la jactancia. En realidad, la política tintineante del Bling Bling se extiende por Europa. Es un populismo trucho, tramposo, practicado por élites que, en el fondo, desprecian al pueblo al que adulan. Prueba de ese desprecio son los instintos que azuzan: el odio y el miedo. Si respetasen de verdad a su nación, no la enlodarían con la indiferencia ante el dolor ajeno, con el desprecio al "otro", con episodios que pasarán a la historia de la infamia. En un cuento tradicional, Viviane Reding sería el espejo que dice la verdad. Por eso la comisaria de Justicia europea se ha quedado sola, mientras los Bling Bling que hoy gobiernan Europa van colocando gasas negras en todos los espejos para la gran operación que se ensaya con la expulsión de los gitanos: la Expulsión de l...