Laicisme dur i ús del vel.


El cas de la Najwa (Madrid 2010) remet a un passat no gaire llunyà, Shaima (Catalunya 2007). El fet que aquests casos es manifestin de forma cíclica revela que la problemàtica del vel ( i la dels signes religiosos en general) està lluny de ser resolta per la nostra societat i amenaça que molt probablement tornarà a manifestar-se en qualsevol centre educatiu de qualsevol comunitat de l´Estat o de Catalunya.

Al marge de plantejaments interessats vinculats a les diferents creences religioses , és curiós que dins de la mateixa concepció laïcista de l´educació no hi hagi unanimitat a l´hora d´encarar el problema, la qual cosa ha generat una intensa polèmica que enfronta a partidaris i detractors de l´ús del vel, que coincideix, al meu parer amb dues formes d´entendre el fet religiós per part de l´estat no confessional: el laïcisme dur i el laïcisme tou o pragmàtic.

En aquest article intentaré caracteritzar els tres definitoris del laïcisme dur i deixaré per un article futur, la caracterització de l´altre laïcisme, el tou o pragmàtic.

El primer tipus de laïcisme 1) afirma que l´escola ha de ser un espai lliure de tota ostentació de signes religiosos. La casa, esfera privada, el centre religiós, àmbit privat, les escoles confessionals, espai privat, el carrer, espai públic on regna una llibertat escrupolosament respectuosa amb la diferència, són els llocs on és tolerada l´exhibició del vel. Llevat l´escola, recinte públic, on el vel, com altres signes religiosos, ha de ser prohibit: “Els espais definits com a públics, en els que a més es transmeten valors que fan possible la convivència plural, no han de ser espais de disputa. L´Estat té, per deure de tolerància, mantenir-los lliures de pràctiques sectàries.” (Amèlia Valcárcel) 2) El segon aspecte és el que emfatitza l´aspecte simbòlic del vel com a signe de submissió de la dona que el porta, tot i donant per fet que no és el fruit de la seva lliure i personal decisió: “el símbol d´una religió on la discriminació de la dona és encara, malauradament, més forta que en cap altra (...), una tara tradicional de la que la cultura democràtica ha aconseguit alliberar-nos en gran part, tot i que no del tot.”(Mario Vargas Llosa) 3) Està relacionat amb la justificació francesa que prohibeix el hijab a les escoles: “al contrari del que es pensa, el seu ús no és el retorn a la tradició (...) és un vel modern, és a dir, expressa una voluntat de reintroduir la religió en l´espai públic, i això és molt important, expressa també una manifestació política d´allò religiós.” (Sophie Bessis)

Bibliografia:
Sophie Bessis, Entrevista del grupo Eleuterio Quintanilla a Sophie Bessis, Gijón, 25/10/2004
http://www.equintanilla.com/
Mario Vargas Llosa, El velo no es el velo, El País, 07/10/2007
http://www.elpais.com/articulo/opinion/velo/velo/elpepiopi/20071007elpepiopi_4/Tes?print=1
Amelia Valcarcel, La democracia, el velo y la tolerancia, El País, 22/10/2007
http://www.elpais.com/articulo/opinion/democracia/velo/tolerancia/elpepiopi/20071022elpepiopi_5/Tes?print=1

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Darwin i el seu descobriment de la teoria de l'evolució.