Laicisme dur i ús del vel.


El cas de la Najwa (Madrid 2010) remet a un passat no gaire llunyà, Shaima (Catalunya 2007). El fet que aquests casos es manifestin de forma cíclica revela que la problemàtica del vel ( i la dels signes religiosos en general) està lluny de ser resolta per la nostra societat i amenaça que molt probablement tornarà a manifestar-se en qualsevol centre educatiu de qualsevol comunitat de l´Estat o de Catalunya.

Al marge de plantejaments interessats vinculats a les diferents creences religioses , és curiós que dins de la mateixa concepció laïcista de l´educació no hi hagi unanimitat a l´hora d´encarar el problema, la qual cosa ha generat una intensa polèmica que enfronta a partidaris i detractors de l´ús del vel, que coincideix, al meu parer amb dues formes d´entendre el fet religiós per part de l´estat no confessional: el laïcisme dur i el laïcisme tou o pragmàtic.

En aquest article intentaré caracteritzar els tres definitoris del laïcisme dur i deixaré per un article futur, la caracterització de l´altre laïcisme, el tou o pragmàtic.

El primer tipus de laïcisme 1) afirma que l´escola ha de ser un espai lliure de tota ostentació de signes religiosos. La casa, esfera privada, el centre religiós, àmbit privat, les escoles confessionals, espai privat, el carrer, espai públic on regna una llibertat escrupolosament respectuosa amb la diferència, són els llocs on és tolerada l´exhibició del vel. Llevat l´escola, recinte públic, on el vel, com altres signes religiosos, ha de ser prohibit: “Els espais definits com a públics, en els que a més es transmeten valors que fan possible la convivència plural, no han de ser espais de disputa. L´Estat té, per deure de tolerància, mantenir-los lliures de pràctiques sectàries.” (Amèlia Valcárcel) 2) El segon aspecte és el que emfatitza l´aspecte simbòlic del vel com a signe de submissió de la dona que el porta, tot i donant per fet que no és el fruit de la seva lliure i personal decisió: “el símbol d´una religió on la discriminació de la dona és encara, malauradament, més forta que en cap altra (...), una tara tradicional de la que la cultura democràtica ha aconseguit alliberar-nos en gran part, tot i que no del tot.”(Mario Vargas Llosa) 3) Està relacionat amb la justificació francesa que prohibeix el hijab a les escoles: “al contrari del que es pensa, el seu ús no és el retorn a la tradició (...) és un vel modern, és a dir, expressa una voluntat de reintroduir la religió en l´espai públic, i això és molt important, expressa també una manifestació política d´allò religiós.” (Sophie Bessis)

Bibliografia:
Sophie Bessis, Entrevista del grupo Eleuterio Quintanilla a Sophie Bessis, Gijón, 25/10/2004
http://www.equintanilla.com/
Mario Vargas Llosa, El velo no es el velo, El País, 07/10/2007
http://www.elpais.com/articulo/opinion/velo/velo/elpepiopi/20071007elpepiopi_4/Tes?print=1
Amelia Valcarcel, La democracia, el velo y la tolerancia, El País, 22/10/2007
http://www.elpais.com/articulo/opinion/democracia/velo/tolerancia/elpepiopi/20071022elpepiopi_5/Tes?print=1

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació