Per un món lliure de connexions.
En unes declaracions Alfons Cornella, que s´autodefineix com un activista del coneixement, aparegudes al documental de l´Antoni Brey, Un temps singular, afirma que en un futur no gaire llunyà viure desconnectat serà un dels béns més cobejats de la humanitat. Aquesta afirmació d´un dels apòstols de les noves tecnologies contradiu els esforços titànics de les institucions, sempre a l´última, tant educatives com financeres, perquè la gent que encara no està estigui connectada: les primeres seguint la màxima de no pot haver cap nen ni nena sense portàtil, les segones promocionant imposicions a terminis amb l´esquer d´un miniportàtil de regal.
L´esnobisme de la sense connexió dels tecnòfils al final acaba coincidint en el mateix punt amb els que han predicat la resistència numantina a les malèvoles tecnologies cibernètiques. Uns han tancat el cercle. Els altres no s´han mogut d´on estaven. Aquests últims ja havien pronosticat la naturalesa alienant d´aquestes màquines. Per tornar al punt de partida es podien haver estalviat fer aquest viatge inútil, declaren des de la seva superioritat moral. Extraviats per l´afany de ser els primers, per la vanitat de gaudir d´uns artefactes quasi en exclusiva, que han acabat perdent el seu encant tan bon punt el seu ús ha començat a generalitzar-se, ara s´estan adonant dels estralls que està provocant el que ells mateixos han promogut. La prudència els ha obligat a baixar-se abans que el tren descarrili.
La dèria per estar connectat ha derivat en conseqüències impensables vinculades a la hipercomunicació. Si va haver una època en què l´origen dels problemes socials era la incomunicació generacional, cultural, econòmica, ara els problemes provenen d´un excés de comunicació. Viure sense mòbil ha estat considerat un estigma entre els adolescents. Hi ha qui s´angoixa perquè no pot respondre als innombrables emails que li arriben. Ara sembla que s´han de seguir protocols mèdics i teràpies psicològiques per desintoxicar els usuaris del messenger i del facebook. Les principals amenaces a la intimitat emanen d´internet. Cert tipus de gent, fent de la pantalla un parapet, es desinhibeix, perd el capteniment, fa i diu coses que davant la presència física de l´altre mai no faria ni diria. Els mateixos governs dels estats temen per la seva seguretat davant d´un possible atac de ciberterroristes.
Mentre la resta del món o bé ja està connectat o bé aspira a fer-ho, tecnòfils i tecnòfobs poden posar-se d´acord per col•laborar plegats, per caminar en sentit contrari , per albirar un nou món, un món sense connexions, un futur on sigui una delícia viure sense mòbils i sense ordinadors. Tornar a la vida senzilla, a una vida en què les tecnologies puguin a estar al costat de l´ésser humà i no l´ esclavitzin. Declarar un món lliure de connexions. Tanmateix, ja se sap, només es valora el que es perd. La vida futura ja no serà igual. Viure sense cobertura tindrà un preu, un luxe inaccessible per a una majoria, integrada segurament per aquells que quan anaven a l´institut algú els va regalar un portàtil i per aquells altres que van perdre els seus estalvis per culpa d´aquell ordinador de butxaca tan encisador.
L´esnobisme de la sense connexió dels tecnòfils al final acaba coincidint en el mateix punt amb els que han predicat la resistència numantina a les malèvoles tecnologies cibernètiques. Uns han tancat el cercle. Els altres no s´han mogut d´on estaven. Aquests últims ja havien pronosticat la naturalesa alienant d´aquestes màquines. Per tornar al punt de partida es podien haver estalviat fer aquest viatge inútil, declaren des de la seva superioritat moral. Extraviats per l´afany de ser els primers, per la vanitat de gaudir d´uns artefactes quasi en exclusiva, que han acabat perdent el seu encant tan bon punt el seu ús ha començat a generalitzar-se, ara s´estan adonant dels estralls que està provocant el que ells mateixos han promogut. La prudència els ha obligat a baixar-se abans que el tren descarrili.
La dèria per estar connectat ha derivat en conseqüències impensables vinculades a la hipercomunicació. Si va haver una època en què l´origen dels problemes socials era la incomunicació generacional, cultural, econòmica, ara els problemes provenen d´un excés de comunicació. Viure sense mòbil ha estat considerat un estigma entre els adolescents. Hi ha qui s´angoixa perquè no pot respondre als innombrables emails que li arriben. Ara sembla que s´han de seguir protocols mèdics i teràpies psicològiques per desintoxicar els usuaris del messenger i del facebook. Les principals amenaces a la intimitat emanen d´internet. Cert tipus de gent, fent de la pantalla un parapet, es desinhibeix, perd el capteniment, fa i diu coses que davant la presència física de l´altre mai no faria ni diria. Els mateixos governs dels estats temen per la seva seguretat davant d´un possible atac de ciberterroristes.
Mentre la resta del món o bé ja està connectat o bé aspira a fer-ho, tecnòfils i tecnòfobs poden posar-se d´acord per col•laborar plegats, per caminar en sentit contrari , per albirar un nou món, un món sense connexions, un futur on sigui una delícia viure sense mòbils i sense ordinadors. Tornar a la vida senzilla, a una vida en què les tecnologies puguin a estar al costat de l´ésser humà i no l´ esclavitzin. Declarar un món lliure de connexions. Tanmateix, ja se sap, només es valora el que es perd. La vida futura ja no serà igual. Viure sense cobertura tindrà un preu, un luxe inaccessible per a una majoria, integrada segurament per aquells que quan anaven a l´institut algú els va regalar un portàtil i per aquells altres que van perdre els seus estalvis per culpa d´aquell ordinador de butxaca tan encisador.
Comentaris