És exportable la democràcia?
Amb el transfons del fracàs de la guerra d´Irak, Giovanni Sartori planteja la qüestió següent: quan un país pot ser considerat apte per a la democràcia?, problemàtica a la que va associada una altra: és possible trobar valors morals transculturals susceptibles de ser compartits?
Per a Sartori la democràcia és quelcom més que votar i escollir un govern, és un sistema que té com a objectiu mitjançant uns estructures limitadores del poder impedir que la votació produeixi un cap absolut que sotmeti a qui l´ha escollit. Per tant, votar i escollir són condicions necessàries però no suficients. Es pot votar a un partit o grup polític que tingui com a objectiu eliminar les estructures limitadores del poder.
Sartori respon afirmativament a la pregunta amb la que inicia la seva reflexió: ni en el Japó ni en l´Índia a priori es podria pensar que en l´interior més profund de les seves tradicions pogués arrelar espontàniament l´esperit de la democràcia. Va ser la derrota militar en el cas del Japó i el domini colonial britànic en el cas de l´Índia els factors que inclinaren els dos països pel camí d´una forma de govern culturalment aliena. Tanmateix, el pas del temps ha demostrat que la democràcia és compatible amb el manteniment de la identitat de tots dos països. L´adopció de la democràcia no ha significat que els hindús deixessin de ser hindús ni que els japonesos deixessin de ser japonesos.
Això no obstant, existeixen cultures que no han manifestat una actitud tan favorable davant la democràcia, tot el contrari, consideren una intromissió inacceptable la democratització de la vida política. Acceptar la democràcia seria igual que deixar de ser ells. Sartori considera que els països de majoria islàmica expressen una clara actitud refractària envers la democràcia.
El politòleg italià atribueix el factor religiós com la causa que explica les diferents reaccions culturals davant la democràcia. Ni el sintoisme japonès, ni l´hinduisme ni el budisme hindús han estat frens importants per a l´extensió de la democràcia. Les religions monoteistes, en canvi, sempre han oposat més resistència, tot i que avui en dia ni el cristianisme ni el judaisme s´hi oposen frontalment i en general han trobat la manera de conviure sense grans crispacions amb la democràcia gràcies al procés de laïcització que totes dues han sofert. Són monoteismes tous que contrasten amb el monoteisme dur de l´islam. La duresa de l´islam es fruït de la impossibilitat d´assumir la necessària separació del poder polític del religiós. D´altra banda, els partits islàmics que accepten intervenir en el joc democràtic tenen com a meta, si guanyen, acabar amb la democràcia. “Si l´Índia, afirma Sartori, és una democràcia ho és perquè l´obstacle islàmic es va superar en gran mesura amb la partició del país” (Pakistà i Bangladesh són dos estats islàmics independents).
Segons Sartori, la idoneïtat de la cultura islàmica per admetre la democràcia és limitada, per no dir nul•la. La seva inflexibilitat i rigidesa, així com la seva manca de creativitat per respondre als reptes d´un món cada vegada més globalitzat no només l´incapaciten per a la democràcia sinó també per promoure amb altres països de tradicions religioses diferents sistemes civilitzats d´arribar a fórmules comuns de convivència. La manera de manifestar-se l´islam amb la resta de cultures és el tancament per una banda i el conflicte per una altra: conflicte entre països que es manifesta sota la forma de xoc de civilitzacions i entre comunitats culturals diferents que coexisteixen en el mateix territori, que s´expressa en l´aparició de brots xenòfobs on abans no existien. “El musulmà no és integrable en la ciutat laica”, conclou pessimista Sartori.
No adonar-se de la seva naturalesa conflictiva explica els errors d´occident, no només dels Estats Units, amb l´islam: el d´Irak n´és tan sols un, les polítiques migratòries europees poc selectives i els conflictes que s´en deriven, és un altre. No és un error ficar tots els grups islàmics al mateix sac, l´error ha estat no fer-ho, diria Sartori.
Per a Sartori la democràcia és quelcom més que votar i escollir un govern, és un sistema que té com a objectiu mitjançant uns estructures limitadores del poder impedir que la votació produeixi un cap absolut que sotmeti a qui l´ha escollit. Per tant, votar i escollir són condicions necessàries però no suficients. Es pot votar a un partit o grup polític que tingui com a objectiu eliminar les estructures limitadores del poder.
Sartori respon afirmativament a la pregunta amb la que inicia la seva reflexió: ni en el Japó ni en l´Índia a priori es podria pensar que en l´interior més profund de les seves tradicions pogués arrelar espontàniament l´esperit de la democràcia. Va ser la derrota militar en el cas del Japó i el domini colonial britànic en el cas de l´Índia els factors que inclinaren els dos països pel camí d´una forma de govern culturalment aliena. Tanmateix, el pas del temps ha demostrat que la democràcia és compatible amb el manteniment de la identitat de tots dos països. L´adopció de la democràcia no ha significat que els hindús deixessin de ser hindús ni que els japonesos deixessin de ser japonesos.
Això no obstant, existeixen cultures que no han manifestat una actitud tan favorable davant la democràcia, tot el contrari, consideren una intromissió inacceptable la democratització de la vida política. Acceptar la democràcia seria igual que deixar de ser ells. Sartori considera que els països de majoria islàmica expressen una clara actitud refractària envers la democràcia.
El politòleg italià atribueix el factor religiós com la causa que explica les diferents reaccions culturals davant la democràcia. Ni el sintoisme japonès, ni l´hinduisme ni el budisme hindús han estat frens importants per a l´extensió de la democràcia. Les religions monoteistes, en canvi, sempre han oposat més resistència, tot i que avui en dia ni el cristianisme ni el judaisme s´hi oposen frontalment i en general han trobat la manera de conviure sense grans crispacions amb la democràcia gràcies al procés de laïcització que totes dues han sofert. Són monoteismes tous que contrasten amb el monoteisme dur de l´islam. La duresa de l´islam es fruït de la impossibilitat d´assumir la necessària separació del poder polític del religiós. D´altra banda, els partits islàmics que accepten intervenir en el joc democràtic tenen com a meta, si guanyen, acabar amb la democràcia. “Si l´Índia, afirma Sartori, és una democràcia ho és perquè l´obstacle islàmic es va superar en gran mesura amb la partició del país” (Pakistà i Bangladesh són dos estats islàmics independents).
Segons Sartori, la idoneïtat de la cultura islàmica per admetre la democràcia és limitada, per no dir nul•la. La seva inflexibilitat i rigidesa, així com la seva manca de creativitat per respondre als reptes d´un món cada vegada més globalitzat no només l´incapaciten per a la democràcia sinó també per promoure amb altres països de tradicions religioses diferents sistemes civilitzats d´arribar a fórmules comuns de convivència. La manera de manifestar-se l´islam amb la resta de cultures és el tancament per una banda i el conflicte per una altra: conflicte entre països que es manifesta sota la forma de xoc de civilitzacions i entre comunitats culturals diferents que coexisteixen en el mateix territori, que s´expressa en l´aparició de brots xenòfobs on abans no existien. “El musulmà no és integrable en la ciutat laica”, conclou pessimista Sartori.
No adonar-se de la seva naturalesa conflictiva explica els errors d´occident, no només dels Estats Units, amb l´islam: el d´Irak n´és tan sols un, les polítiques migratòries europees poc selectives i els conflictes que s´en deriven, és un altre. No és un error ficar tots els grups islàmics al mateix sac, l´error ha estat no fer-ho, diria Sartori.
Bibliografia:
Giovanni Sartori, ¿Es exportable la democracia?, Claves de razón pràctica, nº 173, juny 2007
Giovanni Sartori, ¿Es exportable la democracia?, Claves de razón pràctica, nº 173, juny 2007
Comentaris