Gratacels i societat de l´espectacle
Avui ens ha visitat el Marc Cuixart, arquitecte i editor de libres. A través dels seu discurs brillant, molt ben acompanyat per tot un aparell d´imatges molt ben escollides, ha aconseguit que vibréssim en els nostres seients. La seva proposta consisteix en establir una correlació estreta entre la societat de l´espectacle i la historia més recent de l´arquitectura, centrada sobretot en la construcció dels gratacels.
La historia d´aquesta vinculació quasi íntima entre diversió i arquitectura comença a Manhattan quan uns visionaris entre 1809 i 1811 parcel•len l’illa aplicant un model reticular on 12 avingudes la travessen de nord a sud i 156 carrers, d´est a oest. Sobre aquest model s´articularà tot un ambiciós projecte immobiliari i especulatiu, l´efecte imprevist del qual és el skyline més famós del planeta.
Paral•lelament, a l´altre costat de la ciutat, a Coney Island, tot i que alguns anys més tard, comencen a desenvolupar-se altres projectes lligats amb l´oci popular. Són els inicis dels parcs temàtics on el protagonisme recau en la tecnologia al servei de l´espectacle i la diversió. Luna Park (1903) i posteriorment el Dreamland (1905) ofereixen als espectadors embadalits l´ocasió de participar en experiències produïdes per la tecnologia més avançada del moment. En aquells recintes tenien un paper destacat les torres on els novaiorquesos accedien en massa per contemplar des de dalt de tot un paisatge inèdit per als seus ulls. En el seu temps, eren els espais on es concentraven el major nombre d´ artefactes tecnològics del món. Algunes de les atraccions inclús estaven dotades d´aparells d´aire condicionat. Bona part d´aquesta tecnologia va ser incorporada als artefactes arquitectònics que de mica en mica creixien a la retícula de Manhattan.
En el naixement del gratacel cal fer esment la importància que van tenir el descobriment de l´acer i l´invent de l´ascensor. Aquest últim fou presentat al públic com una atracció en una de les Exposicions Universals que es van celebrar a Nova York. L´ascensor, per tant, en els seus inicis també formava part d´aquesta tecnologia de la fantasia que el model arquitectònic emergent anava integrant. Tanmateix, tot i reconèixer la importància d´aquest dos factors, no es pot entendre l´èxit del gratacel sense aquesta fascinació popular per les torres i l´espectacle, que els parcs temàtics potenciaven i canalitzaven.
Avui en dia no hi ha cap indici que ens permeti declarar que els gratacels han renunciat a exercir el seu paper estel•lar en el paisatge de les nostres ciutats. Són molts els estudis que coincideixen a assenyalar la insostenibilitat no només ecològica sinó també econòmica d´aquestes construccions. Tanmateix en la voluntat de la classe política sembla que pesa més la intuïció segons la qual la vella passió que va impulsar l´èxit dels gratacels encara perdura. No hi ha la mínima referència a la seva habitabilitat, a la seva adequació a l´entorn en el seu pensament. En ells dipositen la seva fe en què funcionaran com a tòtems simbòlics d´allò urbà, com a reclams turístic sobre els quals articular part de la prosperitat de la ciutat i sobretot, al meu parer, com a fonts de notorietat futura. Què bé si el temps pot aconseguir associar el nom d´algun polític amb el d´algun d´aquests edificis mediàtics! Faraonisme pur i dur.
La historia d´aquesta vinculació quasi íntima entre diversió i arquitectura comença a Manhattan quan uns visionaris entre 1809 i 1811 parcel•len l’illa aplicant un model reticular on 12 avingudes la travessen de nord a sud i 156 carrers, d´est a oest. Sobre aquest model s´articularà tot un ambiciós projecte immobiliari i especulatiu, l´efecte imprevist del qual és el skyline més famós del planeta.
Paral•lelament, a l´altre costat de la ciutat, a Coney Island, tot i que alguns anys més tard, comencen a desenvolupar-se altres projectes lligats amb l´oci popular. Són els inicis dels parcs temàtics on el protagonisme recau en la tecnologia al servei de l´espectacle i la diversió. Luna Park (1903) i posteriorment el Dreamland (1905) ofereixen als espectadors embadalits l´ocasió de participar en experiències produïdes per la tecnologia més avançada del moment. En aquells recintes tenien un paper destacat les torres on els novaiorquesos accedien en massa per contemplar des de dalt de tot un paisatge inèdit per als seus ulls. En el seu temps, eren els espais on es concentraven el major nombre d´ artefactes tecnològics del món. Algunes de les atraccions inclús estaven dotades d´aparells d´aire condicionat. Bona part d´aquesta tecnologia va ser incorporada als artefactes arquitectònics que de mica en mica creixien a la retícula de Manhattan.
En el naixement del gratacel cal fer esment la importància que van tenir el descobriment de l´acer i l´invent de l´ascensor. Aquest últim fou presentat al públic com una atracció en una de les Exposicions Universals que es van celebrar a Nova York. L´ascensor, per tant, en els seus inicis també formava part d´aquesta tecnologia de la fantasia que el model arquitectònic emergent anava integrant. Tanmateix, tot i reconèixer la importància d´aquest dos factors, no es pot entendre l´èxit del gratacel sense aquesta fascinació popular per les torres i l´espectacle, que els parcs temàtics potenciaven i canalitzaven.
Avui en dia no hi ha cap indici que ens permeti declarar que els gratacels han renunciat a exercir el seu paper estel•lar en el paisatge de les nostres ciutats. Són molts els estudis que coincideixen a assenyalar la insostenibilitat no només ecològica sinó també econòmica d´aquestes construccions. Tanmateix en la voluntat de la classe política sembla que pesa més la intuïció segons la qual la vella passió que va impulsar l´èxit dels gratacels encara perdura. No hi ha la mínima referència a la seva habitabilitat, a la seva adequació a l´entorn en el seu pensament. En ells dipositen la seva fe en què funcionaran com a tòtems simbòlics d´allò urbà, com a reclams turístic sobre els quals articular part de la prosperitat de la ciutat i sobretot, al meu parer, com a fonts de notorietat futura. Què bé si el temps pot aconseguir associar el nom d´algun polític amb el d´algun d´aquests edificis mediàtics! Faraonisme pur i dur.
(sisena jornada del curs Cultura per a/en una època inculta)
Comentaris