La filosofia i el sexe

Fer filosofia significa adoptar la millor de les disposicions per tal de dedicar la teva vida al coneixement. Tanmateix, en quina situació queda aquesta disposició quan en aquesta època l´aspiració individual al saber és cada vegada més una aspiració inútil? Com és possible que quan més accessible és el coneixement la ignorància personal augmenta?
En èpoques anteriors, com la de Plató, la inquietud que en principi suscitava la ignorància conscient podia superar-se aplicant una exigent dieta existencial baixa en greixos passionals, amb l´afegit que si fallava a la primera hi havia la possibilitat d´intentar- ho de nou en altres vides. Mal que els pesi a alguns nostàlgics aquesta solució resulta inviable en l´època actual: tot i que tal vegada Epicur no ho reconeixeria, l´hedonisme immanentista és la doctrina dominant en la nostra societat.
Quin és, doncs, el paper que ha de representar avui en dia la filosofia? Caure en la inevitable melangia quan se sap que la distància entre la meva ignorància i el coneixement global és insalvable, tot i que ens donessin mil oportunitats en altres mil existències? O deixar-se anar sota la coartada d´ un escepticisme pusil•lànime?
Fixem-nos en altres arquetipus humans que no estan massa allunyat del filosòfic. Els que es deleixen pel sexe, igual que els que es deleixen pel saber, tenen en comú en l´origen, la mateixa fascinació per l´absolut i l´afany de la totalitat. El sexòfil desitja fruir amb tots i/o amb totes; i com el colom kantià, pensa que volaria millor sense la resistència de l´aire. Però de seguida la realitat posa a cadascú en el seu lloc: el conjunt de possibles aspirants a ser seduïts pels seus encants és quantitativament inabastable. Caldria disposar d´una naturalesa sobrehumana per satisfer tota l´oferta. Entre el desig particular i les possibilitats il•limitades de satisfacció que ofereix el mercat s´obre una distància insalvable que pot generar quadres patològics si no s´afronta amb una mica de seny.
Malgrat aquesta ensopegada amb el principi de realitat, en general aquesta tipologia humana no es deixa dominar per la nostàlgia (“qualsevol temps passat fou millor”), ni per la melangia més paralitzant (“com no he aconseguit el que volia, me’n vaig a casa”) ni tan sols pel nihilisme, tant en la seva versió més moderada (“per no fer-ho servir em retiro a un monestir”) com en la més radical (“cal prohibir el sexe”). En la història de la filosofia poden trobar versions similars d´aquestes tres solucions. En canvi en l´àmbit del sexòfil s´entén que l’abandonament de la dicotomia del tot o res és el pas previ per accedir a la fase més madura del possibilisme realista: no s´hi pot posseir tot i a més a més tampoc és bo. L´autocontrol és el millor dels remeis contra l´excés d´estímuls. La moderació mai no és cap renúncia si és el resultat de l´experiència de la nostra insignificança. Jo espero que els que es diuen filòsofs de grans siguin com els sexòfils, tan savis i tan assenyats com per afirmar que el desig de satisfer a tothom produeix la insatisfacció més absoluta.

(setena jornada del curs Cultura per a/en una època inculta)