Jorge Drexler i la filosofia grega.

Un professor de filosofia, company meu a l’Institut Lluís de Peguera de Manresa, deia que als culebrots televisius hi trobava àmplies dosis de metafísica i que es podia fer una gran classe d’ètica a partir d’un disc de Roberto Carlos –el cantant, no el futbolista!--. Seguint el seu ensenyament, m’he proposat fer un petit comentari filosòfic del darrer disc del cantautor uruguaià Jorge Drexler, titulat Eco; destacant les connexions entre algunes de les lletres i certs tòpics de la filosofia grega clàssica, bressol de tota la filosofia posterior.
Comencem pel primer tema del disc, titulat també Eco. La primera frase de la cançó ja és tot un compendi de filosofia platònica: “Esto que estás oyendo ya no soy yo. Es el eco del eco del eco de un sentimiento”. O sigui, que no hem de confondre la veu enregistrada en un disc amb la veu que surt de la boca de l’intèrpret en el moment d’enregistrar el disc –com no hem d’identificar el model amb la foto, el cap d’una persona amb el seu rostre reflectit al mirall o la punta del dit amb les empremtes digitals del DNI-. D’una banda, hi ha les realitats de primer ordre –per a Plató, les Idees—i , per altra, les multiples còpies i succedanis. I si ens limitem a l’àmbit sonor, fins i tot podríem diferenciar entre la veu interior i els sentiments més profunds (realitat bàsica) i l’expressió de tals sentiments a través del mots dits (imatge sonora de la realitat bàsica). La línia platònica continua en el segon tema del disc on hi trobem la frase “soy uno de los dos polos de esa polaridad” i on queda clar que el desig comporta una “intencionalitat” o tendència a una altra cosa. Així, per a Sòcrates, la filosofía és Desig de Saber o tendència del jo a buscar aquella Realitat que li reportarà el Coneixement màxim. Aquest Desig s’identifica, per a Plató, amb l’Amor o impuls eròtic que condueix a les Idees supremes de Bellesa o Bé.
El tercer tema del disc és un perfecte resum del pensament d’Heràclit:“res es perd, tot es transforma”. La realitat és un flux constant, una succesió de canvis i lluita de contraris, un dinamisme que no s’atura, regit per un Logos (que seria la Norma). La dialèctica d’Heràclit –diferent de la platònica, potser contrària— és la inspiradora de bona part del pensament contemporani, de Hegel en endavant: l’univers és dinàmic, la Terra no para de moure’s i de transformar-se i nosaltres abans no hi erem, ara hi som, després no hi serem i, més endavant, potser hi tornarem a ser.
És evident que la filosofía es pot veure com una manera de complicar-se la vida i buscar “els tres peus al gat”. Però, per a autors com Epicur o els estoics, la filosofía era, simplement, la saviesa que ens ajuda a viure millor i a trobar la felicitat. Ara bé, és possible la felicitat? La resposta d’Epicur és clara: només és possible si s’aconsegueix eliminar la por i limitar els desitjos, pensant que amb poques coses es pot ser feliç -- com diu en Ramon Alcoberro, citant a Loquillo, si “para ser feliz quiero un camión” malament anem!—Jorge Drexler s’aprèn bé la lliçó d’Epicur i ens diu, en el quart tema del disc, “yo sólo preciso dos (cosas), mi guitarra y vos”. O dit d’una altra manera, amb feina que ens permeti guanyar-nos la vida i una bona companyia, ja n’hi ha prou (a més de salut, que és el principal).
Com tampoc cal allargar el comentari i buscar implicacions filosòfiques en tots els onze temes de l’àlbum, em limitaré a tres cançons més del disc, relacionades amb diverses qüestions antropològiques. D’entrada, en ple Fòrum de les Cultures, s’imposa més que mai la reflexió sobre la societat multicultural en la qual vivim i la reflexió sobre la nostra pròpia identitat cultural. Drexler recupera les paraules d’un altre poeta i ens diu “yo soy un moro judio, que vive con los cristianos” i ens fa veure que tots nosaltres som el resultat de la interacció de persones molt diferents i que si busquem les nostres arrels hi trobarem gent d’ètnia ben diversa. Per què, no és ben normal que abans de ser cristians i viure amb els cristians, molts catalans –sobretot, els de la part sud—fossin moros amb avantpassats jueus ?. Quina és la religió veritable ? Els sofistes ho tindrien clar : totes… i cap en concret.
Després de pensar sobre els nostres orígens socioculturals, podríem aprofundir més i demanar-nos: en el fons del fons , què som realment tots nosaltres? Des d’un punt de vista materialista –o sigui, el dels filòsofs de l’Escola de Milet o els dels atomistes com Demòcrit—no sóm altra cosa que “pols d’estrelles” i la nostra vida té el mateix valor que el Sol o qualsevol altre astre (“una vida lo que un sol vale”). D’altres filòsofs, però, dirien que en l’ésser humà hi ha una part espiritual que és allò que ens otorga el veritable valor com a persones.
Vaja! Suposo que queda demostrat que Jorge Drexler s’ha ben après la filosofia grega i que, seguint a Aristòtil, ha entès els avantatges de la “vida contemplativa” per damunt d’altres opcions vitals (“vida apetitiva” i “vida emotiva”). Així, un pot tenir ganes d’anar a un ball per mirar de tocar pit i cuixa (“vida apetitiva”) , per a demostrar les habilitats com a dansaire i rebre aplaudiments (“vida emotiva”) o , simplement, per a contemplar la bellesa d’aquella noia que balla tan bé i que, a sobre, oh meravella!, s’ha fixat en tu (“sólo quiero verte bailar… y mirándome mirar”). Drexler sembla optar per la tercera possibilitat i així se’ns presenta com a defensor de la “vida contemplativa”, que és la pròpia del filòsof: d’entrada, mirem com ballen els altres que, després, ja ens tocarà “ballar el ball que toqui”!

Joan Caus (2/08/2004)