Blaise Pascal: què és la fe?
Blaise Pascal ha llegat a la història del pensament diverses categories filosòfiques, com ara: esperit de geometria / esperit de finesa, dos infinits, punt fix, aposta, divertiment, ordres de grandesa o Déu dels filòsofs / Déu de les religions.
La seva defensa del cristianisme s’erigeix en un dels fonaments de l’obra. Però aquestes pàgines ens il·lustren sobre un tou d’interessos molt variats. Gairebé un segle abans que el comte de Buffon afirmés que l’estil és l’home mateix, Pascal ja havia deixat escrit que “quan veiem un estil natural, ens quedem tots estranyats i entusiasmats, ja que esperàvem veure un autor i trobem un home”. En un pensament que potser hauria subscrit un segle abans Joan Lluís Vives, afirma que “és molt més bonic saber alguna cosa de tot que saber-ho tot d’una cosa”. La seva lúcida intel·ligència ens obsequia amb impagables fuetades a la consciència sobre la moral: “La vida humana no és sinó una il·lusió perpètua: no fem sinó enganyar-nos i ensabonar-nos mútuament”. Pascal sembla que emuli Montaigne quan, ara i adés, es capbussa en la voluble condició humana, que massa sovint es conforma amb l’acompliment d’allò ínfim: “Aquest home, nascut per conèixer l’univers, per jutjar sobre tota cosa, per regir tot un Estat, heus-el aquí ocupat i tot ple de la cura de caçar una llebre”; pensament que podríem relacionar amb la nostra llegenda del mal caçador, recreada per Maragall.
Entre les pàgines més trasbalsadores, aquelles que dedica a la immortalitat de l’ànima: “No veig sinó infinituds pertot arreu que m’envolten com un àtom i com una ombra que no dura sinó un instant sense retorn. Tot el que conec és que m’he de morir aviat, però el que més ignoro és aquesta mateixa mort que no puc evitar”. Pensaments que incideixen en la contingència de la vida humana i en la poquesa de la nostra condició: “Quan considero la petita durada de la meva vida, absorbida davant l’eternitat precedent i següent [...], m’espanto i em sorprenc de veure’m aquí més aviat que allà [...] ¿Qui m’hi ha posat?”. Déu, per a Pascal, ens fa més suportable l’angoixa del viure (“el delito mayor / del hombre es haber nacido”, va escriure Calderón quan Pascal era encara un noiet). Ara bé, cal tenir en compte que “és el cor el que sent Déu, i no la raó. Heus aquí què és la fe: Déu, sensible al cor, no a la raó”. I és bo de recordar aquelles paraules que han estat inspiració de tantes pàgines literàries: “Quan a vegades m’he posat a considerar les diverses agitacions dels homes i els perills i les penalitats a què s’exposen [...], he descobert que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber romandre en repòs en una cambra”.
Jordi Llavinia, El pensament fa la grandesa de l'home, Ara 23/02/2022
Comentaris