Llengües esmolades.

Gerard Quintana

M'he llevat fa poc. El dia abans no vaig poder dormir gaire. Després de l'emissió d'El convidat, la nit va ser moguda. El telèfon i l'ordinador semblava que tenien vida pròpia i cada vegada més mala llet. L'Ana es despertava sovint. Va somiar que l'entrevistaven en català i que ella responia en castellà. Fins que va arribar una velleta amable i lluminosa i es van posar a parlar sense idioma. El nen s'ha despertat diverses vegades. Ahir va ser el seu vuitè aniversari. Dissabte ho celebrarem amb els seus amics. Torno cap a Barcelona a mitja tarda. L'alcalde de Girona m'envia un SMS. Hem de canviar la trobada del matí. Li ha sorgit una reunió imprevista arran del corredor mediterrani amb el president Mas. Em podria haver quedat a casa fins demà i acabar de celebrar el dia. Però ho aprofito per mirar el correu i veig una allau de missatges. El Twitter també en va ple, com el Facebook. Molta gent donant el seu suport. D'altres, argumentant les seves divergències. I més dels que voldria traspassant la linia del respecte i entrant directament a la lapidació verbal. Fins i tot he vist un tio apostant al Twitter que m'ho he fet amb la meva fillastra. Apago l'ordinador i me'n vaig a dormir. La sensació és d'una certa tristesa. Fa temps que no crec en l'espècie humana, ni en els col·lectius en què les persones deleguen la seva identitat envers un ens invisible. I es bestialitzen, nus de responsabilitats. Ho explica molt bé Elias Canetti al seu llibre Masa y poder i The Chase d'Arthur Penn protagonitzada per Marlon Brando.

Encara m'estic traient les lleganyes quan sona el mòbil. L'agafo i respon la Montse Girona, productora d'El món a RAC1 del Jordi Bastè. Com que no sé dir que no, acabo en antena al cap d'uns minuts. No crec que hagi de justificar res. Sé quin és el preu de no ajustar-te a cap dels clixés d'una realitat polaritzada. Al mig hi ha un món divers i mestís que viu en terra de ningú. I que sovint no se sent representat en aquest joc d'identitats enfrontades i de llengües que s'esmolen com armes, les unes contra les altres. Després de la trucada torno a mirar el correu. M'escriu un noi de família andalusa. La seva mare és de Granada. A casa seva parlen castellà. Em diu que són independentistes però que no ho poden dir a ningú perquè ningú no els entén. També llegeixo a les xarxes socials que no parlo en català als meus fills. A casa es parlen sovint més de tres llengües en qualsevol sobretaula.

La sensació és que has obert la porta del teu cau més sagrat i que la gent s'hi entra a cagar a dintre. És estrany d'explicar. Em truca l'Albert Om i també parlo amb l'Eloi Vila, el guionista del programa. Els sap molt greu tot plegat. L'Albert em diu que potser el més positiu de la història és que s'ha obert un debat pendent. Si aquest país aspira a la indepedència ha de tenir un esperit integrador. Si comencem assumint postures tan excloents vol dir que no reconeixem el monstre que ens mira des del mirall. Jo vull viure en un país lliure format per persones lliures. Potser ja és hora que pensem com volem ser un cop arribem a l'horitzó.

Gerard Quintana, Vull viure en un país lliure amb gent lliure, El Periódico, 20/10/2011