De Tales a Demòcrit.

Hauria estat imperdonable que aquesta secció esperés més temps a parlar d'una de les publicacions més importants, en llengua catalana, de tot el que portem d'any: De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis, edició i traducció de Joan Ferrer Gràcia, Girona, Edicions de la ela geminada, 2011.

L'anecdotari al voltant d'aquesta florida de pensadors —els primers que van desplegar una activitat pròpiament filosòfica a Occident; els uns de les regions de Jònia, els altres assentats a la Magna Grècia— és tan clar i abundós com més críptic i indesxifrable és el que ens van llegar: fragments recollits per autors de la tradició, incloent-hi els pares del cristianisme, i testimonis reportats per molts dels seus contemporanis o per generacions no gaire allunyades d'ells, com les que trobem a Plató i a Aristòtil. Entre les llegendes, tothom recorda aquella que diu que Tales, el veritable fundador de la filosofia grega, va caure un dia en un pou perquè caminava entotsolat guaitant la volta de l'univers. També Tales, diuen, va comprar molins per premsar l'oli en un moment de magres collites, i que després, en arribar l'abundor d'olives, els va sotsarrendar a preu d'or, tot precisant —diuen— que sempre havia preferit la vida contemplativa a la vida dels negocis. Àdhuc se'ns ennova en el llegendari grec, i posterior, que Empèdocles va tirar-se a l'Etna en erupció, i que del volcà només en va sortir, llançada amb fúria, una sandàlia: de l'altra, mai no se n'ha sabut res. I així amb tots els presocràtics, la foscor dels quals, com queda dit, i la manca de poemes o de proses prou completes ha mogut a l'admiració tant com a la perplexitat davant paraules i girs estrambòtics massa foscos: opacs, entre altres raons, a causa de la distància que hi ha entre la seva llengua i el grec clàssic, i difícils, quan es tracta de prosa, perquè és un híbrid, si es pot dir així, de llenguatge barroc i Mallarmé avant la lettre.

Com va escriure Bertrand Russell en la seva imprescindible, llegidora Història de la Filosofia, considerem els filòsofs presocràtics "una mica infantils d'antuvi", però, al mateix temps, creadors d'unes teories que "han tingut prou solidesa per sobreviure i desenvolupar-se en el curs de més de dos mil anys". Joan Ferrer no ha fet altra cosa de llevar tant com ha pogut [aletheia] la complicació d'aquestes teories —unes quantes tirant a ingènues, com les de Tales, les d'Anaxímenes o les d'Empèdocles mateix—, d'altres carregades de la semença que obriria el pas, després de la primera sofística, a la dialèctica socràtica i a la teoria del coneixement, del cosmos i de l'ànima segons Plató: així Pitàgores, Parmènides i Demòcrit. Sempre devem alguna cosa als avantpassats, en el sentit que sigui, i la gran filosofia grega dels segles V i IV té un deute impagable amb aquesta dotzena de pensadors que partien, tan sols, de l'èpica homèrica, de la idea senzilla dels déus i de l'home que tenien els seus congèneres, i de les creences del comú, tant o més poderoses —encara que n'hem perdut la traça— que les dels aristòcrates.

Destacarem dues coses de l'estudi preliminar de Ferrer: l'evolució sencera del pensament presocràtic oscil·la entre la physis (realitat, naturalesa de les coses) i el logos (el discurs encara no del tot organitzat dels precedents de Sòcrates); i el fet —pura filologia— que el concepte de psyché dels grecs va patir una transformació com ara no podem ni calibrar: en principi, psyché només té a veure amb el caràcter animat de tot ésser viu, però al capdavall, ja al segle V, va passar a designar allò mateix (o força semblant) al que actualment en diem ànima per oposició al cos. Mortalitat i immortalitat, ser i no ser, i els elements constitutius de tot el creat des de sempre o des d'un dia —aire, aigua, terra i foc— tenen el seu lloc en aquesta dèria.

Les traduccions —que parteixen de la canònica edició de Diels i Kranz— estan tan amarades (o més) de llengua grega que les de Riba, però això no ha d'importar-nos: molt més complicat és entendre res del poema de Parmènides en llengua original.

Jordi Llovet, Presocràtics, Cuadern de Catalunya. El País, 27/10/2011