Els plans d´austeritat i el futur de la zona euro.

A grans trets els fets són aquests: la introducció de l'euro durant l'any 1999 va conduir a una gran proliferació dels préstecs a les economies de la perifèria europea, perquè els inversors van creure (erròniament) que la moneda comuna feia que el deute grec o l'espanyol fos tan segur com el deute alemany. Malgrat el que sovint se sent a dir, aquesta proliferació dels préstecs no era per finançar les despeses desordenades dels governs: de fet, a Espanya i Irlanda, just abans de començar la crisi, hi havia excedent pressupostari i el nivell d'endeutament era baix. En canvi, l'entrada de diners servia sobretot per alimentar l'enorme creixement de la despesa privada, sobretot en el sector immobiliari. Però l'aturada brusca del boom dels préstecs va provocar una crisi econòmica i fiscal. Una recessió brutal va fer baixar els ingressos provinents dels impostos, cosa que va originar un fort dèficit pressupostari; al mateix temps, el cost del rescat dels bancs va provocar un increment sobtat del deute públic. Un dels resultats de tot plegat va ser la desaparició de la confiança dels inversos en els bons dels països perifèrics.

I ara què? La resposta d'Europa ha consistit a exigir als deutors una severa austeritat fiscal, concretament, grans retallades en la despesa pública, i a proporcionar un finançament provisional tot esperant el retorn de la confiança dels inversors privats. ¿Pot funcionar aquesta estratègia?

Per a Grècia, no, ja que, en efecte, des del punt de vista fiscal, va ser massa pròdiga quan la conjuntura econòmica era bona, i el seu deute és superior al que pot pagar plausiblement. Segurament, per a Irlanda i Portugal, tampoc, ja que per raons diverses també arrosseguen un deute molt feixuc. En canvi, amb unes condicions ambientals externes favorables (concretament, amb una economia europea forta en general i amb una inflació moderada) Espanya, que, fins i tot ara, té un deute relativament baix, i Itàlia, que té un alt nivell d'endeutament però un dèficit sorprenentment baix, poden sortir-se'n.

Per desgràcia, els responsables polítics de la Unió Europea semblen decidits a negar a aquests països deutors les condicions ambientals que necessiten.

La reflexió és la següent: amb la fi d'aquell boom finançat a costa de l'endeutament, la demanda privada en els països endeutats s'ha enfonsat. Al mateix temps, els plans d'austeritat provoquen una reducció abrupta de la despesa en el sector públic. D'on sortirà, aleshores, el creixement i l'ocupació? Només hi ha una resposta que sigui possible: de les exportacions, fonamentalment, les exportacions als altres països europeus.

Però les exportacions no poden expandir-se si els països creditors també posen en marxa unes polítiques d'austeritat que probablement arrossegaran el conjunt d'Europa cap a la recessió.

A més, els països deutors hauran de reduir els preus i els costos en relació amb els països creditors, com ara Alemanya, cosa que no seria gaire difícil si a Alemanya hi hagués una inflació del 3% o el 4% i permetés que els països deutors en sortissin ben parats només tenint una inflació molt baixa o nul·la. Però el Banc Central Europeu té un prejudici deflacionista: va cometre una equivocació terrible l'any 2008, quan la crisi financera agafava embranzida, en apujar les taxes d'interès, i el BCE ha demostrat que no ha après res tornant a cometre el mateix error.

Per tant, el mercat espera una inflació molt baixa a Alemanya -un 1% aproximadament durant els propers 5 anys-, cosa que implica una deflació substancial en els països deutors. Això vol dir agreujar la recessió en aquests països i incrementar la càrrega real del seu deute, i gairebé garantir el fracàs dels esforços de rescat.

Part del problema és, potser, que aquestes elits tenen una memòria històrica selectiva. Els agrada molt parlar de la gran inflació que hi va haver a l'Alemanya dels primers anys vint: un episodi, ves per on, que no té res a veure amb la situació actual. En canvi, mai no parlen d'un exemple molt més escaient: les polítiques de Heinrich Brüning, canceller alemany entre 1930 i 1932, que amb la seva obstinació a equilibrar els pressupostos i mantenir el patró or, va fer que la Gran Depressió fos pitjor a Alemanya que a la resta d'Europa, cosa que preparava el camí per al que va venir després.

No crec que a l'Europa del segle XXI passi una cosa així de terrible. Però hi ha una distància enorme entre el que l'euro necessita per sobreviure i el que els dirigents europeus volen fer (o, fins i tot, parlen de fer).

I, atesa aquesta diferència, costa trobar raons per a l'optimisme.

Paul Krugman, Cap a la mort de la zona euro, Ara, 01/10/2011
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Cap-mort-zona-euro_0_564543619.html