O Espanhol tal qual se fala.

Hi ha diccionaris que constitueixen una veritable raresa, ja sigui per la temàtica- el diccionari de gestos, per exemple – o per les ximpleries que conté. Escric això darrer a propòsit d'un diccionari aparentment normal i corrent, molt exitós entre els portuguesos que visiten Espanya i que busquen, entre les pàgines d'aquest vocabulari de butxaca,  publicat per Classica Editora, una editorial lisboeta especialitzada en l'edició de guies de conversa en diferents llengües, com entaular una primera conversa a l’entorn d’informacions bàsiques.

Sorprenentment,  aquest diccionaret, del qual ja se n'han fet trenta-quatre edicions, proposa expressions del tipus 'Vos tínheis a régua', 'É o Sr. gago?' i 'Se nós fôssemos cavalos'. En quina circumstància un turista portuguès pot haver de dir Vosaltres teníeu la regla, Que és tartamut, vostè? o Si nosaltres fóssim cavalls? Si no és que qui ho diu desitja que li facin una cara nova o pretén passar per surrealista no sé veure-hi gaire el sentit.

El diccionari també comprèn la fraseologia adient a cada situació comunicativa. Així, en visitar una sabateria amb intenció de comprar, allò que ha de fer el guiri lusità és demanar 'Traga-me diversos sapatos de diferentes tamanhos', és a dir, Porteu-me diferents sabates de diferentes mides. Si entra en una rellotgeria amb intenció de comprar, el bon portuguès indicarà al rellotger  que 'nao gosto de um relógio que se atrasa ou adianta' (No m'agrada un rellotge que s'endarrereixi o s'avanci). I si va a teatre, que no s’estigui de remarcar que 'o pano de fundo é muito bonito' (El teló és molt bonic). Un compliment millor, pel que té d’enigmàtic, el trobem, però, a 'Gosto de me levantar da mesa com vontade de comer', que vol dir 'M'agrada aixecar-me de la taula amb ganes de menjar'. Que em pengin, si ho entenc.

Sospito que els governants de la zona Euro, en les seves euroconvencions, utilitzen les guies de conversa d'aquesta editorial. Tenint en compte els catastròfics resultats de les converses, qui marca el pas del ball no són tant els lobis econòmics com l’editorial Classica de Lisboa.   

Jordi Estrada