Impostos als rics.

El president Mas ha justificat la petició a Madrid d'un impost sobre les grans fortunes per fer pedagogia. I el conseller Mas-Colell l'ha defensat per exemplaritat. Els dos coincideixen que la recaptació que s'aconseguiria seria bastant insignificant i temporal. Pedagogia: ¿què hauria d'aprendre la gent d'aquest impost? Se suposa que el missatge seria que la gent de molts diners també paga. L'apel·lació a l'exemplaritat rebla la idea: que els que tenen molt donin exemple als que tenen menys i sovint han de pagar massa. Tanmateix, l'atribut d'exemplaritat exigeix un gest lliure i voluntari, i en aquest cas no són els grans afortunats els que ofereixen una part de les seves rendes sinó l'Estat el que els obliga a cedir-les. Exemplaritat a la força. Crec que hi podria haver una altra motivació pedagògica: que els ciutadans vegin que l'Estat també s'atreveix amb els que tenen molt. Però aquesta explicació queda desautoritzada pel fet que sigui un impost temporal. L'Estat s'atreveix però només una miqueta. La resta de mortals no tenim vacances impositives.

Jo creia que un impost a les grans fortunes es podia justificar per raons d'equitat, és a dir, d'adaptació i d'equilibri social, de correcció de les desavantatges socials i econòmiques, a fi de tenir una comunitat més sostenible; per raons de justícia, per fer possible el que John Rawls anomena "el dret a les expectatives legítimes de cadascú"; o, fins i tot, per raons estètiques, per evitar l'obscena imatge que Warren Buffet ha fet emergir en dir que ell paga impostos per un percentatge que és la meitat del que grava als seus treballadors. Però si parlem de pedagogia i d'exemplaritat, no ens podem acontentar amb el miratge que durant un període hi haurà un impost especial. Fer pedagogia vol dir explicar que els que tenen més han de pagar més sempre. I això significa, entre altres coses, combatre el frau i l'evasió fiscal. Ho van prometre els del G-20 quan, a l'inici de la crisi, van rescatar la banca. Però ja no se'n recorden. Més que pedagogia, el que se'ns proposa és un retoc kitsch del decorat social. I el kitsch , diuen, és l'ocultació de la merda.

Josep Ramoneda, Pedagogia, Ara, 01/10/2011