S´escriu massa.

Uns anys abans de la revolució francesa, l’abat Dinouart va escriure l’assaig L’art de callar, que comprèn una sèrie de reflexions sobre la conveniència i els beneficis del silenci enfront de l’ús i l’abús de paraula, sigui oral o bé escrita.

Ja a finals, doncs, del segle divuitè aquest eclesiàstic parisenc considerava que s’escrivia i es publicava massa, sobretot a França, on els escriptors “hi neixen com xampinyons, amb una qualitat per desgràcia similar”. Després de constatar que la majoria de llibres que s’escriuen són estèrils i infructuosos, retreu als escriptors que vulguin “parlar de tot, sovint sense més coneixements que els han adquirit després d’algunes lectures ràpides o en les converses socials”.

Així mateix, adverteix de l’adveniment d’una revolució literària provocada per “l’estranya malaltia d’escriure i de llegir amb escreix”. Entre els literats que segons l’abat es dediquen a fer malbé el paper i escriuen llibres inútils, “capaços de proporcionar alegries breus, però fantasioses”, hi ha els novel·listes i els poetes. Quant als filòsofs, els commina a respectar els límits fixats pel sentit comú i la raó.

Contra la proliferació excessiva de llibres i autors, l’abat Dinouart proposa seguir l’exemple de Thomas Rafetbach, un teòleg bavarès que va passar-se vint-i-dos anys preparant-se per escriure un tractat sobre el profeta Isaïes, del qual, al moment de morir, només havia escrit els primers paràgrafs del primer capítol.  

Té gràcia que, mentre retreia als altres que escrivien massa i massa a la lleugera, Dinouart era el primer a escriure i a pontificar sobre tot i amb tot arrauxament. Precisament va ser a causa de la publicació de l’assaig El triomf del sexe que l’abat Dinouart va ser excomunicat pel mateix bisbe de París.

Quanta raó tenia quan, a L’art de callar, pronosticava el triomf de la guillotina. Tanmateix, la guillotina que va acabar imposant-se al cap de pocs anys no va ser la de tallar paper, sinó la de tallar caps. Sort que l’abat va tenir la precaució de fer mutis d’aquest món amb prou temps per salvar el coll.

Jordi Estrada