Un nostàlgic.

Què deu sentir un nostàlgic? Un nostàlgic, sí, un tipus de persona que regularment desfila en companyia d´altres com ell en algun lloc considerat emblemàtic per manifestar el seu desacord amb el present. Una persona que viu de la creença que la història es va equivocar quan el va donar l´esquena, que el seu temps va passar massa de pressa. Hi ha nostàlgics que ocupen la Plaça Roja a Moscú, d´altres se´n van d´excursió a la serra madrilenya, pregant als cels que els vents tornin a ser propicis. Tots, malgrat les diferències, comparteixen un profund ressentiment per les coses d´avui. I per exorcitzar un dimoni tan inestable representen coreografies ràncies en el seu deambular, treuen a passejar pintoresques banderes de colors cansats, airegen uniformes amb olor de boletes de càmfora i canten càntics que combinen només amb imatges de color sèpia.

Jo estic segur que acabaré com un nostàlgic. Us ho confesso ara mateix: sóc un militant de la nostàlgia d´un temps que està a punt de deixar de ser. Sé que sembla un absurd, però puc profetitzar el present perquè de sobte ha envellit . Com un castell de sorra, veig el meu temps enfonsant-se instant a instant. Els grans que li donaven consistència són engolits de mica en mica per un mar cruel. Primer un mur i la torre de defensa, després els fonaments, fins que una onada despistada, quasi sense voler (és la lògica salvatge de la natura ens diran), acabarà per fer-lo indistingible en l´immens sorral de la platja. Em veig de la mà del meu fill amb la companyia d´alguns altres com jo reunits un dia en algun lloc desfilant i cantant no sé quins himnes (encara estar per decidir en quin indret entranyable i simbòlic ni quin dia ni quines cançons cantarem ni els eslògans que esgrimirem).

Nos hizo falta tiempo, canta Armando Manzanero en el seu bolero. Tanmateix, més que faltar-me’n, m´ ho estan robant cada dia que passa, el temps que amb més força ha intentat fer front a les contingències del temps: les malalties, la pobresa,la mort, la infelicitat... perquè algú ha decretat que s´ha fet vell.

Totes aquestes cabòries enteranyinen el meu cap mentre busco un lloc per evacuar la meva pixera. I quan el trobo, una tassa de water embossat d´un after a les cinc de la matinada, penso que aquest seria un bon lloc perquè es manifestessin en el futur els que ara arrabassen el meu temps. Per a quan els nostàlgics siguin ells, no trobo lloc millor, per entranyable i simbòlic, que s´hi adeqüi als seus ideals. A ells els hi deixo que triïn el dia.

Manel Villar