De la raó.

Jean Baptiste Lamarck

La raó és una facultat, és menys encara una torxa; un ens qualsevol: sinó que és un estat particular de les facultats intel·lectuals de l´individu; estat que l´experiència fa variar, millora gradualment, i que rectifica els judicis, segons que l´individu exerceix la seva intel·ligència.

Així, la raó és una qualitat susceptible de ser posseïda en diferents graus, i aquesta qualitat no pot ser reconeguda més que en un ésser que gaudeix d´algunes facultat intel·lectuals.

En la darrera anàlisi, es pot dir que, per a tot individu dotat d´alguna intel·ligència, la raó no és altra cosa que un grau adquirit en la rectitud del judicis.

A penes hem nascut que experimentem sensacions, sobretot per part dels objectes exteriors que afecten els nostres sentits; aviat adquirim idees que es formen en nosaltres de resultes de les sensacions experimentades; i aviat, encara, comparem, quasi maquinalment, els objectes sentits, i formem judicis.

Però llavors, nous enmig de tot allò que ens envolta, desproveïts d´experiència, i enganyats per diversos dels nostres sentits, jutgem malament; ens equivoquem sobre les distàncies, les formes, els colors i la consistència dels objectes que notem; i no copsem les relacions que tenen entre si. Cal que diversos dels nostres sentits concorrin cadascun i successivament a destruir a poc a poc els nostres errors i a rectificar els judicis que formem; en fi, no és més que amb l´ajut del temps, de l´experiència i de l´atenció donada als objectes que ens afecten, que la rectitud dels nostres judicis s´opera per graus. (...)

D´aquí, la diferència considerable que existeix entre els judicis de la infància i els de la joventut; d´aquí, encara, la diferència que es troba entre els judicis d´un home jove de vint anys i els d´un home de quaranta o més, estant sempre igualment exercida, d´una part i de l´altra, la intel·ligència.

(...) Així, la raó no és pas un objecte particular, un ésser qualsevol que es pugui posseir o no posseir, sinó que és un estat de l´òrgan de l´enteniment, del qual resulta un grau més o menys gran en la rectitud dels judicis de l´individu; de manera que tot ésser que posseeix un òrgan per a l´enteniment, que té idees i que executa judicis té necessàriament un grau qualsevol de raó, segons l´espècie, l´edat, els hàbits, i segons diferents circumstàncies que concorren a retardar , o a avançar, o fer estacionaris els progressos en la rectitud dels seus judicis.

Com l´atenció donada als objectes que produeixen en nosaltres sensacions és l´única causa que fa que aquestes sensacions puguin ocasionar en nosaltres idees, és evident que com més, de resultes de l´exercici d´aquesta facultat, ens fem capaços de parar atenció, i sobretot una atenció sostinguda i profunda, més clares esdevenen les nostres idees, són justament limitades, i els judicis que nosaltres formem amb idees semblants tenen més rectitud.

Se segueix d´això que el grau de raó més elevat és aquell que prové d´una gran claredat en les idees, i d´una rectitud, quasi general, en els judicis.

L´home, molt més capaç que cap altre ésser intel·ligent d´aquesta atenció profunda i sostinguda, com que pot fixar-la sobre un gran nombre d´objectes diferents, és l´únic que pot tenir una multitud quasi infinita d´idees clares, i que forma, per consegüent, judicis dotats de rectitud més general; però cal, per això, que exerceixi fortament i habitualment la seva intel·ligència, i que les circumstàncies que poden ser-li favorables hi concorrin.

Jean Baptiste Lamark, Filosofia zoològica, IEC, Editorial Pòrtic, Eumo Editorial, Clàssics de la Ciència, Barna/Vic 2007