Com es construeix l´autoritat (dels pares)?

Com a pediatre he tingut molts cops l´oportunitat de veure com els infants de pocs mesos demanen permís als pares. M´acosto, o somric, o ofereixo una joguina, i el nen gira el cap i mira a la mare molt seriós. Un somriure encoratjador d´ella i el nen acceptarà la meva oferta, tornarà el meu somriure o es deixarà tocar la panca. Amb una mirada, el nen ha demanat: "Mama, mira aquest senyor, em diu coses, què faig?"

I és que els nens, en general, estan desitjant obeir els pares. Res els fa més feliços que veure els pares satisfets, que sentir la seva aprovació. Com és, que aleshores, que tants pares se senten incapaços de mantenir la disciplina? Penso que hi ha tres factors:

En primer lloc, una visió negativa de l´infant. Hi ha tota una teoria més o menys popular, a vegades defensada per alguns professionals, que presenta als nens com a enemics dels pares. No són éssers indefensos que necessiten la nostra protecció, sinó "petits dictadors" o "petits monstres", que són "molt llestos" i "saben llatí", que "fan comèdia" i "marranegen", sempre buscant els nostres punts dèbils, intentant "sortir-se amb la seva".

En segon lloc, molt sovint s´oblida que l´autoritat dels pares és natural, però no biològica. Vull dir, els nens no obeeixen perquè senten una crida de la sang automàtica només pel fet de ser fills nostres. L´autoritat de l´adult es basa en una relació afectiva i aquesta depèn d´una llarga convivència. L´autoritat es guanya dia a dia, amb la presència, la disponibilitat, l´atenció. El nen obeeix perquè confia, d´aquí expressions com "creu la mare". El nen que ja amb pocs mesos passa la majoria del dia separat dels seus pares no pot establir-hi la mateixa relació, no pot creure igual. L´autoritat verdadera no es pot substituir amb crits, amenaces, càstigs ni tècniques educatives.

Finalment, cal tenir present que l´autoritat és com els diners: quan els gastem, ens quedem sense. Tots els éssers humans tenen autoritat; només cal saber donar l´ordre. El cambrer diu "per aquí, sisplau, tingui la bondat. Què voldrà per beure?" està donant ordres, i els rics i poderosos obeiran, seient on han de seure i triant la beguda. Si el cambrer digués_ "Seu aquí i estigues quiet,que ja em tens fart, tant remugar; i fes el favor de dir d´una vegada què vols per beure, que no tinc tot el dia", ningú li faria cas. Molts pares malbaraten la seva autoritat, cridant en lloc de parlar, amenaçant quan n´hi hauria prou a suggerir, prohibint tonteries sense importància, demanant impossibles (com ara que un nen petit estigui molta estona quiet i callat).

Carlos González, L´ autoritat dels pares, Criatures. Ara, 08/01/2010