És un secret.
Hi ha massa perplexitat sobre el secret. Existeix i existirà, malgrat Wikileaks. Eva, al donar-li la poma a Adam, ja sabia que, al provenir de l'arbre del Bé i del Mal, portava el verí que condemnaria la raça humana a ser el que és. No em diran que no ho sabia.¿O és que estan en el secret?
Els que creuen que el secret és innecessari s'han esplaiat dient que s'ha d'acabar amb la teoria conspirativa de la història, una teoria molt més encertada del que s'acostuma a confessar, ja que de conspiracions -secretes- n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà.Governs i cúries no són res més que organitzacions legítimes per conspirar. Això sí, declaren conspiradors els que estan fora d'elles. La democràcia és l'ordre polític que legitima la conspiració del contrincant, a qui anomena oposició. Ningú gosa definir el que és, realment, la transparència, que tant invoquem.
No obstant, no seria acceptable argumentar que, com que el secret és inevitable, no val la pena revelar-lo. Al contrari, quan un secret acull intenció de delicte, l'exposició pública del malfactor en potència és absolutament necessària. Si aquesta era la intenció de Wikileaks no s'hauria d'objectar res. En la mesura que hem d'aspirar a una societat mínimament decent, l'exposició pública de qualsevol abús és necessària. El més desesperant és la freqüència amb què es denuncien obertament els delictes i la indiferència amb què aquestes denúncies són ignorades. Hi ha molta més tragèdia en la indiferència pública davant la informació més elemental sobre aquests abusos que en les sensacionalistes revelacions del periodista Julian Assange i els seus amics.
Salvador Giner, Un món sense secrets, El Periódico de Catalunya, 09/01/2011
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20110109/mon-sense-secrets/655886.shtml
Comentaris