Els efectes destructius de la crisi.

Aquesta crisi que vivim té molts efectes destructius: els qui han perdut la feina o la seva casa tenen dret a no veure-hi cap senyal d'esperança. Però aquesta mateixa negativitat està generant en molta gent una indignació que en circumstàncies normals no arriba a expressar-se. Per quina raó hem de cedir el poder sobre les nostres vides a anònims mercats financers, per definició improductius, que tenen la capacitat de decidir el destí d'allò que hem produït amb la nostra feina? Quan va començar la crisi molts pensem que es posarien en qüestió els dogmes neoliberals que van orientar la política econòmica dels últims anys. Però va passar exactament el contrari. El modest Estat del benestar que havíem aconseguit a Europa s'està desmantellant pas a pas i els mateixos mercats que van originar la crisi s'erigeixen ara en temibles jutges davant els quals han de inclinar els estats per demostrar la seva innocència i recuperar la seva confiança. Què queda d'aquells somnis democràtics en els quals se suposava que era el vot dels ciutadans el que havia de decidir l'orientació de la política, incloent la política econòmica?

Crec que ha augmentat significativament el nombre de persones que es nega a considerar que el capitalisme encarna una llei immutable de la naturalesa, que considera irracional que el producte del treball productiu vagi a parar a les mans d'especuladors amb capacitat de decidir el seu destí; que guanyi més un patètic personatge televisiu que un metge d'urgències, que menys de la quarta part de la població mundial coma tres vegades al dia, tingui aigua corrent, llum elèctrica, atenció mèdica i educació, i que la distància entre els que fan la història i qui la pateixen no deixi de créixer. I tot això en una època en què, per primera vegada en la història, hi ha un desenvolupament productiu que faria possible superar aquestes desigualtats.

Augusto Klappenbach, Indígnense, Público, 26/01/2011
http://blogs.publico.es/dominiopublico/2966/%c2%a1indignense/