Musulmà i demòcrata no és un oxímoron.

Recorden als que deien que alguns pobles estan fets per a la revolta i altres no? Recorden a aquests apòstols del xoc de civilitzacions per als que la idea d'un país musulmà -i en particular, àrab- obert als drets humans era una contradicció en els termes? Avui s'han cobert de glòria. Ja no semblen tan llestos, aquests capdavanters del diferencial que ens acusaven d'atribuir als països musulmans uns ideals que els són aliens. El que ens ha ensenyat el poble tunisià és que, tot i aquests racistes, els principis democràtics són universals. I és que, tot i aquests derrotistes, per molt que se'ls reprimeixi, sufoqui o aixafeu, per molt que es desanimi o es delme als seus defensors, aquests principis són invencibles. Avui, Tunísia. Demà, la Líbia de Gaddafi, la Síria de la família Assad i, potser, l'Iran d'Ahmadinejad. Feia falta molt menyspreu per no veure en aquesta regió del món res més que pobles de lacais abandonats a la seva exòtic letargia. Ha estat necessària la tranquil intrepidesa del poble tunisià perquè comencem a fer cas, o això espero, a un prejudici del qual no sabria dir si és més estúpid que insultant, o viceversa.

Bernard-Henri Levy, Lecciones tunecinas, Domingo. El País, 23/01/2011
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Lecciones/tunecinas/elpepusocdgm/20110123elpdmgpan_1/Tes?print=1