Els tribunals espanyols contra el "homeschooling".
Tant UN JUTJAT de primera instància com l'Audiència Provincial de Màlaga van denegar les seves pretensions. Tots dos van basar la seva decisió en el fet que «cap pare pot negar als seus fills el dret i el deure de participar en el sistema oficial d'educació, que deriven del mandat constitucional d'ensenyament obligatori (article 27.4 de la Constitució i, d'una altra part, que l'escolarització obligatòria està integrada en el contingut mateix del dret a l'educació (article 27.1)». Posteriorment, el Tribunal Constitucional va desestimar el recurs d'empara, basat per aquests selectes pares, sobretot, en la violació del dret a l'educació al ser-los denegada l'educació dels seus fills a casa seva.
La sentència 133/2010 és rellevant perquè ha subratllat que l'educació dels ciutadans a l'Estat democràtic no és patrimoni exclusiu de l'entorn familiar. El lliure desenvolupament de la personalitat garantit constitucionalment no es pot assegurar aïllant el ciutadà en el seu procés de formació de la societat oberta i plural en la qual ha de conviure. És un objectiu del qual l'Estat no pot fer deixament. La garantia del dret a l'educació conforme a uns valors democràtics no és només un assumpte privat dels pares sinó que també és un tema de molt interès públic, que l'Estat ha d'assegurar a través del sistema públic. En el marc d'aquest sistema que garanteix la llibertat d'ensenyament, els pares poden escollir entre les modalitats de prestació del dret a l'educació i, per tant, d'escolarització per als seus fills: l'escola pública, la privada o la concertada. Però el que no protegeix la llibertat d'ensenyament reconegut a la Constitució és prescindir de l'escolarització obligatòria.
La fonamentació jurídica de la sentència nega que la llibertat d'ensenyament invocada pels pares per prescindir de l'escolarització obligatòria estigui en joc. Pel que afecta a la llibertat d'ensenyament dels pares, el tribunal recorda a aquests pares elitistes una obvietat: que la seva via específica d'exercici és la llibertat de creació de centres docents. Una llibertat que els permet, així mateix, escollir el centre amb un projecte educatiu que s'adeqüi millor a les seves conviccions i interessos. Sempre que, evidentment, aquest centre asseguri: que l'educació tingui per objecte el ple desenvolupament de la personalitat, el respecte als principis democràtics de convivència (llibertat, pluralisme), el respecte als drets i les llibertats; que l'ensenyament bàsic sigui obligatori i gratuït; i el respecte al dret a l'educació mitjançant una programació general de l'ensenyament, amb la participació de tots els sectors afectats i la submissió del centre a la inspecció i homologació del sistema educatiu pel poder públic. En suport d'aquesta primera argumentació, el tribunal recorda també que, d'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, un text internacional ratificat per Espanya que serveix com a criteri interpretatiu dels drets fonamentals de la Constitució, «la instrucció elemental serà obligatòria» (article 26.1).
D'acord amb aquests pressupòsits, el tribunal considera també que l'escolarització obligatòria prescrita per la Constitució i concretada en la llei orgànica d'educació entre els 6 i els 16 anys, és una opció del legislador constitucionalment viable, sense restringir de forma desproporcionada el dret dels pares a l'educació dels seus fills. La pretensió d'educar-los en el seu propi cau familiar és rebutjada. Perquè l'educació, a la qual tots tenen dret i la garantia de la qual correspon a l'Estat, no es pot limitar a un simple procés de transmissió de coneixements, sinó que inclou possibilitar el lliure desenvolupament de la seva personalitat i de les seves capacitats. De tal manera que pugui promoure ciutadans responsables i respectuosos amb els principis democràtics. A aquest objectiu s'até l'escolarització obligatòria, que és un límit raonable a la llibertat dels pares.
En qualsevol cas, com recorda el Tribunal Europeu de Drets Humans, els pares no estan privats d'«exercir sobre els seus fills les funcions educadores pròpies de la seva condició parental, ni guiar-los cap a un camí que resulti conforme amb les seves pròpies conviccions religioses o filosòfiques» (cas Efstratiou contra Grècia, 18/XII/1998). Indubtablement, la sentència ha estat una decisió de racionalitat democràtica.
Marc Carrillo, L´escolarització és obligatòria, El Periódico de Catalunya, 11/01/2011
Comentaris