La pitxa un lio

1r argument (estratègia ecològica): Compara la desaparició de les espècies i la desaparició de les cultures, per la mateix a raó que lamentem la desaparició de les primeres hem de lamentar-nos per les segones. 2n argument (estratègia epistèmica): Les diverses cultures són incommensurables, no són comparables. 3r argument (estratègia democràtica): Totes les opinions són valuoses i respectables. 4t argument (estratègia psicològica): Protegir les cultures és una manera de protegir els individus, la seva capacitat de desenvolupar-se. La desaparició d´una cultura suposaria una agressió a la identitat dels individus que, sense ella, quedarien desnortats, sense criteris per escollir ni pensar. 5è argument (estratègia conservacionista): Les cultures han de ser objecte de protecció perquè tota cultura és valuosa en tant que cultura. Félix Ovejero Lucas , Como se debe defender la multiculturalidad , Letras Libres, octubre 2002

Per a Fernando Savater “si no és l´educació qui li ofereix el model racionalment adequat, el nen no creixerà sense models sinó que s´identificarà amb els que li proposa la televisió, la malícia popular o la brutalitat més baixa, models exaltats des del luxe depredador o la simple força bruta” , afirma en El valor de educar . En Manual de civisme , la parella Camps-Giner afirmen: “El laissez faire que defineix el liberalisme clàssic és contraproduent si s´aplica de manera discriminada a tots els àmbits del comportament. Respectar les llibertats dels altres implica algunes obligacions que, si es defugen olímpicament, acaben contravenint tant els principis del liberalisme com els de la democràcia” . Dintre de la seva actitud mobilitzadora, un altre dels pensadors hispans més coneguts, José Antonio Marina defensa que “l´educació ètica apareix com el mètode més adequat per aconseguir les competències socials” . Un altre filòsof compromès amb l´apologia de l´enseyament en valors, Reyes ...

Tenir drets no abasta completament el significat de ciutadà, a més el ciutadà ha de complir amb uns deures. La capacitat de fer o de gaudir d´una persona podria ser un impediment per a una altra amb la mateixa capacitat de fer o gaudir. Els deures neixen de la mateixa font que els nostres drets. Perquè tothom pugui exercir els seus drets, tothom ha de conèixer quines són les limitacions i les restriccions de les seves accions. La llibertat d´un no pot ser la causa de l´opressió d´un altre. Per tant, el nostre deure és respectar el dret a la llibertat de l´altre. Els éssers humans no som éssers solitaris i la naturalesa no és tan generosa com per satisfer tot allò que ambicionem. Allò que una persona vol acostuma a coincidir amb allò que altres persones volen. Per tant, si no existissin obligacions que regulin i controlin els nostres desitjos, el més normal és que els més forts o els escollits per la cega fortuna serien els que només gaudirien d´una existència plena. Els deures són l´al...

Només cal, per exemple, assenyalar que si, en realitat, es poguessin heredar els caràcters adquirits, el fet d´haver aplicat a vàries centenars de generacions la circumcisió hauria fet que els nens jueus neixessin avui en dia sense prepuci. Steven Pinker , Cómo funciona la mente , Destino, Barna 2007

En unes declaracions Alfons Cornella , que s´ autodefineix com un activista del coneixement, aparegudes al documental de l´ Antoni Brey , Un temps singular , afirma que en un futur no gaire llunyà viure desconnectat serà un dels béns més cobejats de la humanitat. Aquesta afirmació d´un dels apòstols de les noves tecnologies contradiu els esforços titànics de les institucions, sempre a l´última, tant educatives com financeres, perquè la gent que encara no està estigui connectada: les primeres seguint la màxima de no pot haver cap nen ni nena sense portàtil, les segones promocionant imposicions a terminis amb l´esquer d´un miniportàtil de regal. L´esnobisme de la sense connexió dels tecnòfils al final acaba coincidint en el mateix punt amb els que han predicat la resistència numantina a les malèvoles tecnologies cibernètiques. Uns han tancat el cercle. Els altres no s´han mogut d´on estaven. Aquests últims ja havien pronosticat la naturalesa alienant d´aquestes màquines. Per tornar ...

Contra Lessing , autor de Natan el Savi , un dels pensadors jueus més influents del segle XX , Franz Rosenberg afirma que en contra del que diu el Natan lessingnià , ser home abans que jueu, mai un jueu afirmaria això perquè seria el mateix que demanar que oblidi la seva pròpia història, que és la història del sofriment. Per al jueu la reflexió sobre el patiment és una constant de la seva identitat. Qui proclama que som homes abans que jueus no pot ser jueu. Un jueu il . lustrat afirmaria dues coses. Primer, que tothom té una casa, és a dir, una llengua, una tradició, una història de promeses i traïcions, una experiència de sofriments. L´home "no és un sense sostre". No és veritat que siguem homes abans que jueus o cristians. Una casa: aquest és el punt de partida. Segon, l´home no s´esgota amb el rebut: "l´home és més que la seva casa". L´home jueu pot esdevenir home universal si supera els orígens, si no es queda reclòs dins els límits de la sang i de la t...

Hi ha valors que fan possible l´existència d´altres valors. Hi ha valors importants que no serien possibles, sense altres valors anteriors. A aquests últims cal anomenar-los valors inicials, i als segons, valors derivats. Per exemple, podem considerar la democràcia, a banda de com un sistema de govern, com un valor, és a dir, una realitat que paga la pena gaudir. Doncs, bé, aquesta realitat no seria possible sense una realitat valuosa prèvia, la llibertat. La democràcia, sistema de govern que defensa i potencia les llibertats individuals, no podria existir si prèviament les persones que volen viure sota aquesta forma de govern no compartissin una valoració positiva de la llibertat. Per tant, la llibertat no és filla de la democràcia, sinó la democràcia filla de la llibertat. Un altre exemple. El diàleg i la convivència són valors molt apreciats com a valors cívics. Aquests valors, però, tot i que a primera vista sembla el contrari, fracassarien si pretenguéssim que podrien dirigir la n...

Tolerància no és indiferència, ni pressuposa indiferència. Si som indiferents, no estem interessats: fi del discurs. Tampoc és veritat que suposi relativisme. Cert és que si som relativistes, estem oberts a una multiplicitat de punts de vista, Però la tolerància és tolerància perquè no pressuposa una visió relativista. Qui tolera té creences i principis propis, els considera vertaders, i, tanmateix, concedeix que els altres tinguin el dret a conrear "creences equivocades". El pluralisme neix en un mateix part amb la tolerància i la tolerància no enalteix l´altre i l´alteritat: els accepta. L´Estat liberal-constitucional està obligat a ser tolerant. La tolerància inclou l´acceptació de fets o opinions que no respectem. La tolerància no és quelcom il.limitat, mai no és total. El grau d´elasticitat de la tolerància depèn de tres criteris: El primer és que sempre hem de proporcionar raons d´allò que considerem intolerable (i, per tant, la tolerància prohibeix el dogmatisme). El s...

Els valors estan relacionats amb allò que desitgem, allò que considerem valuós. Darrera de tot valor hi ha un desig, una manera de voler que algunes coses fossin com jo voldria que fossin. No tots els valors són iguals. Hi ha valors que des del punt de vista morals són menys valuosos que d´altres i altres que ni tan sols poden considerar-se valors morals. El que identifica un valor moral és la preferència per aquelles accions que beneficien a les persones i el menyspreu d´aquelles que les perjudica. Valorem més la sinceritat que l´engany perquè considerem que les accions que promou la primera són preferibles a les que promou el segon. Quan expressem el nostre desacord amb alguna acció o algun fet el que fem és manifestar el nostre desig de canviar-lo, de corregir-lo. En una societat plural és un fet normal que no hi hagi unanimitat a l´hora de manifestar els acords o desacords amb determinats fets o accions. Diem que és normal que hi hagi diversitat d´opinions, valors i creences. Això ...

- Digues, papà, ¿què és el racisme? - El racisme és un comportament bastant estès, comú a totes les societats, que desgraciadament s´ha tornat banal a molts països perquè arriba i ningú se n´adona. Consisteix a desconfiar de les persones que tenen característiques físiques i culturals diferents de les nostres, i fins i tot menys prear-les. - Quan dius "comú", ¿vols dir "normal"? - No. Que un comportament sigui corrent no vols dir que sigui normal. En general, l´home té tendència a desconfiar d´algú diferent d´ell, per exemple un estranger. És un comportament tan antic com l´ésser humà. és universal. I li passa a tothom. Tahar Ben Jelloun , El racisme explicat a la meva filla , Editorial Empúries, Barna 1998

Alternativa al nacionalisme metodològic. Abandonament de les diferències sobre les que es fonamenta el nacionalisme metodològic. Per al cosmopolitisme es tracta de desfer totes les diferències sobre les que es fonamenta el nacionalisme metodològic, parteix del fet que la vida mateixa és directament una part integrant d´una crisi global, d´un esdevenir global. No hi ha un límit clar que separi, de manera que no s´escau parlar d´un "això o allò altre", sinó més aviat de diverses formes de "tant això com allò altre". És una nova metodologia per a les ciències socials. Les ciències socials s´han enfrontat d´una manera completament insuficient a la globalització, centrant-se en tractaments específics aplicats als diversos contextos nacionals. No ens informen sobre les noves relacions de mestissatge i hibridació, que modifiquen el perfil de les fronteres. Si l´àmbit social ja no pot ser analitzat en termes nacionals, llavors la unitat d´investigació de les ciències social...

És la paraula que ens pot ajudar a fer el trànsit entre el jo i l´altre. Però abans cal alliberar-la de l´abús que fa la concepció comunitarista d´aquesta paraula en la polèmica que l´enfronta a la tradició liberal. Roberto Esposito, Enemigo, extranjero, comunidad , en Los filósofos y la política , Manuel Cruz (comp), FCE 1999

Jacques Rancière ha desenvolupat la qüestió de què la igualtat és una màxima, un principi. És una llei general S´hi va des de la igualtat a la desigualtat, mai no en sentit contrari. S´ha d´examinar la desigualtat a la llum de la igualtat, de què el que ha d´haver en una situació normal és la igualtat. Alain Badiou , La potencia de lo abierto, Archipiélago, nºs. 73-74, Diciembre 2006

El professor Alan Wolfe en un article publicat a La Vanguardia , sota el títol Las fronteras del liberalismo (15/07/2007), aborda el problema de quines han de ser les obligacions de les societats davant de la immigració i les dels immigrants davant la societat d´acollida, des d´un punt de vista liberal. Segons una tesi recollida del pensament kantià, l´autor de l´article sosté que per al liberalisme néixer en un lloc, viure en un lloc i gaudir d´uns avantatges que un altre individu nascut i que viu en una altre lloc del planeta n´està privat, no significa necessàriament que sigui fruit dels seus mèrits, sinó més aviat de la sort. En aquest sentit, aquell que ha estat marcat per l´ombra de l´infortuni té el dret d´abandonar el seu lloc d´origen i aventurar-se en altres llocs on aparentment la fortuna podria ser-li més favorable. D´altra banda, aquell que ha estat beneït per la deessa fortuna té l´obligació d´acollir al més desafavorit per les contingències mundanes. Aquest, podríe...

Singularitat 2 (continuació) 2.1 “La comunitat significa, en conseqüència, que no hi ha ésser singular sense altre ésser singular”. 2.2 “L´ésser singular no és ni l´ésser comú ni l´individu. Hi ha un concepte de l´ésser comú i de l´individu; hi ha una generalitat del comú i de l´individual. No hi ha generalitat de l´ésser singular. No hi ha ésser singular, hi ha, el que és diferent, una essencial singularitat de l´ésser mateix (la seva finitud, en el lèxic de Heidegger)” . 2.3 “L´ésser singular advé en el límit: això significa que només advé en tant que és compartit. Un ésser singular (“vosaltres” o “jo”) té exactament l´estructura d´un ésser d´escriptura, d´un ésser “literari”. 2.4 “”Amb”, “junts”, o “en comú” no volen dir evidentment “uns en altres”,ni “uns en el lloc dels altres”: això implica una exterioritat.(...) La lògica de l´”amb” (...) és la lògica singular d´un endins-enfora. És, al vegada, la lògica mateixa de la singularitat en general. I seria així la lògica del que n...

Malgrat les fortes tendències religioses i fins i tot fonamentalistes del món islàmic actual, l´universalisme democràtic resulta evident en els escrits dels autors musulmans. I no hagués estat així, sense l´existència prèvia d´obres que promouen la democràcia entre els musulmans. Aquestes obres començaren a aparèixer a mitjans del segle XIX, quan els àrabs, turcs i iranians entraren en contacte amb el pensament laic modern i n´experiemntaren la seva influència. El racionalisme no ha estat aliè als filòsofs àrabs i iranians, ni tan sols a l´Edat Mitjana; tanmateix, aquest racionalisme no era idèntic al laïcisme i a l´universalisme democràtic: no considerava -i no podia considerar- la política, la societat, el dret i l´ètica com del tot aliens a la religió. En conseqüència, la creença en la independència epistemològica de la raó humana i en la responsabilitat de l´home sobre les seves accions no va poder establir-se a Orient Pròxim com a base filosòfica per al pensament democràtic. El mó...

Casi siempre que alguien apela al honor y a la dignidad patriótica es por una de estas dos razones: porque sabe que las relaciones de fuerza no le son favorables, o dicho de otro modo, que tiene pocas posibilidades de ganar el envite; o porque prepara alguna vileza de gran tamaño (por ejemplo, una guerra). Naturalmente, el caso de Gibraltar y el nacionalismo español entra de pleno en el primero de los tipos. Pero después de 300 años de presunta lucha sin éxito alguno, el griterío patriotero ya no confunde. Es la canción de la impotencia. Josep Ramoneda , Trescientos años de inutilidad , El País, 23/07/2009

Singularitat 1.1 “... no es fa un món amb simples àtoms. Cal un clinamen . Cal una inclinació o una disposició de l´un cap el altre (...). La comunitat és si més no el clinamen de l´”individu” . Però cap teoria, cap ètica, cap política, cap política, cap metafísica de l´individu són capaces de considerar aquest clinamen , aquesta declinació o aquest decliu de l´individu en la comunitat.” 1.2. (La singularitat ) “és constitutiva de la qüestió de la comunitat. 1.3. “... la singularitat mai no té ni la naturalesa ni l´estructura de la individualitat . La singularitat no té lloc en l´ordre dels àtoms, identitats identificables per no dir idèntiques, sinó que té lloc en el pla del clinamen , inidentificable ”. 1.4. “Està associada a l´ èxtasi : no podria dir-se amb propietat que l´ésser singular és el subjecte de l´èxtasi, perquè aquest no té “subjecte” sinó que ha de dir-se que l´èxtasi (la comunitat) esdevé a l´ésser singular”. 1.5. l´ésser singular, que no és l´individu, és l´é...

Recurriendo a la conocida reflexión de Kymlicka, todos los grupos nacionales son extremadamente partidarios de reivindicar y, siempre que sea posible, construir un sistema de protecciones externas (la más desarrollada de ellas es el Estado-nación) que garantice su existencia y su identidad específica frente a las posibles influencias debilitadoras de la misma procedentes de las sociedades con las que se relacionan o en las que están necesariamente englobadas. Sin embargo, estos mismos grupos nacionales no suelen ser tan sensibles ante la existencia en su seno de pertenencias o identidades distintas de la nacional hegemónica, pero igualmente necesitadas de reconocimiento. Frente a la demanda de protecciones externas que estos subgrupos realizan, la respuesta del grupo nacional dominante suele ser la imposición de restricciones internas en nombre de la solidaridad grupal. Hablando en plata: todos somos muy sensibles frente a las quiebras (reales o imaginadas) del principio de pluralidad ...

Individu 1.1 “l´individu no és més que el residu de l´experiència de la dissolució de la comunitat”, “revela ser el resultat abstracte d´una descomposició” , “és l´àtom, l´indivisible”. 1.2 “l´individualisme és un atomisme inconseqüent, que oblida que el que està en joc en l´àtom és un món. Per això, la qüestió de la comunitat és la gran absent de la metafísica del subjecte. La seva lògica sempre serà la mateixa, en la mesura en què manca de relació. Serà una lògica simple i temible que implica que allò que està absolutament separat tanca, si pot dir-se així, en la seva separació quelcom més que allò simplement separat. (...) per ser absolutament sol, no hi ha prou que jo ho estigui, cal a més que jo sigui l´únic que estigui sol. El que precisament és contradictori. La lògica de l´absolut violenta l´absolut. L´implica en una relació que rebutja i exclou per essència. (...) La relació (la comunitat) no és, si és que és, sinó allò que desfà en el seu principi –i sobre la seva clausur...

Amb el transfons del fracàs de la guerra d´Irak, Giovanni Sartori planteja la qüestió següent: quan un país pot ser considerat apte per a la democràcia?, problemàtica a la que va associada una altra: és possible trobar valors morals transculturals susceptibles de ser compartits? Per a Sartori la democràcia és quelcom més que votar i escollir un govern, és un sistema que té com a objectiu mitjançant uns estructures limitadores del poder impedir que la votació produeixi un cap absolut que sotmeti a qui l´ha escollit. Per tant, votar i escollir són condicions necessàries però no suficients. Es pot votar a un partit o grup polític que tingui com a objectiu eliminar les estructures limitadores del poder. Sartori respon afirmativament a la pregunta amb la que inicia la seva reflexió: ni en el Japó ni en l´Índia a priori es podria pensar que en l´interior més profund de les seves tradicions pogués arrelar espontàniament l´esperit de la democràcia. Va ser la derrota militar en el cas del Ja...

Existe una interpretación del concepto de tolerancia en la que el término pierde el significado y el concepto queda vacío. Eso ocurre cuando se aplica a todo de una manera indiscriminada. Afirmar que debemos tolerancia a todo y a todos tiene tan poco sentido como decir que todo aquello con lo que nos tropezamos es una ilusión. Según eso, sería un sinsentido hacer una distinción entre dinero auténtico y falso, entre alucinaciones y experiencia cotidiana. Hay una lógica de la tolerancia, cuya formalización deberá abordar algún filósofo en el futuro. Para empezar, quiero sugerir dos axiomas más o menos obvios: -La tolerancia de la intolerancia produce intolerancia. -La intolerancia de la intolerancia produce tolerancia. En otras palabras, en cuestiones de razón y libertad, las sociedades, al igual que los individuos, tienen que hacer una elección. No se puede tener todo al mismo tiempo. Esto vale tanto para los nativos como para los recién llegados. Lars Gustafsson , La lógica de la toler...

Considera que la unitat d´investigació és la societat nacional. No es tracta d´una proposta teòrica definida clarament, sinó més aviat del pressupòsit tàcit de la majoria de les teories socials. Es fonamenta en l´afirmació de les diferències entre nosaltres i els altres. La seva lògica es planteja com una alternativa excloent, com un "o això o allò altre", entre interior i exterior, entre global i local. Des de la Segona Guerra Mundial la sociologia, la teoria política i la resta de ciències socials es van construir exclusivament sobre el nacionalisme metodològic. Entrevista con Ulrich Beck , de Daniel Gamper , en Barcelona Metrópolis, nº 70, Tardor 2007

L´argument que s´esgrimeix més sovint als Estats Units (pels partidaris de la tortura) s´anomena ticking bomb , la bomba a punt d´esclatar; recentment s´ha popularitzat gràcies a la sèrie televisiva d´aquell país Vint-i-quatre hores. El plantejament és el següent: imagineu-vos que arresteu un terrorista que ha posat una bomba; que sabeu que explotarà al cap d´una hora però no on es troba. Deixareu morir mil persones arran de l´explosió (cent mil en el cas d´una bomba nucear!) perquè no en voleu torturar una de sola? Si responeu negativament, esteu decidint que la tortura és admissible, és a dir, recomanable en certs casos. A partir d´aquí, n´hi ha prou de fer un càlcul d´avantatges i dels inconvenients: malgrat que tota vida individual sigui insubstituïble i de gran valor, la tortura queda legitimada -sobretot si es tracta d´algú dolent ... Tzvetan Todorov , Sobre la tortura , Breus CCCB, Barna 2009

Están suspendiendo niños que no suspendían nunca. Porque que no aprueben los chicos conflictivos, sin medios, hijos de familias desestructuradas, es lo normal, lo de toda la vida de Dios. Pero que suspendan cinco asignaturas nuestros niños, que van a colegios de pago, que tienen su cuarto, su tele plana, su portátil, su Internet y sus profesores particulares, esto ya no es normal. Y no es que defienda a mi hijo, ¿eh? Que se pone diez minutos con el libro y dice que se lo sabe todo. Que se distrae con una mosca. Que no puedo con él, no sé a quién habrá salido. O a lo mejor es que es hiperactivo y no puede concentrarse, el chiquillo. El psicólogo dice que no tiene nada, que es un caso clarísimo de intolerancia al esfuerzo, pero de septiembre no pasa que le llevo al psiquiatra. Mira que si es verdad que está con depresión. Ayer se quedó todo el día tranquilito, con la PSP del sofá a la nevera y de la nevera al sofá, porque las clases de recuperación le estresan y por la noche estaba tan a...

Fa uns anys va desaparèixer, d'un curs per altre, el zero com a nota acadèmica. L'eliminació, aplicada a toc de BOE, va sorprendre veterans alumnes zeristes, els butlletins dels quals, a partir d'aquell moment, feien veritable terror amb tanta sobreabundància d'uuu!!. Que jo sàpiga, mai no n'han transcendit les motivacions, més enllà de l'excusa tecnològica (el programa informàtic no admet el zero) i la justificació psicopedagògica, segons la qual calia preservar l'autoestima de l'alumne. D'aquí que, paral·lelament, l'1 deixés de ser un molt deficient per convertir-se en un insuficient, però no pas més insuficient que el 4. Tant els alumnes que van adonar-se del canvi com els que no, van continuar respirant amb la mateixa indolència que si els haguessin puntuat amb un menys quatre o un menys vint. "El dia que n'aprovi una em disparo un tret!", vaig sentir dir a una noia, gallejant amb els companys. A qui li preguntava com li anaven ...

Un regal especial per a una persona especial. Això és el que em van dir en un sopar que va servir per “celebrar” la meva marxa del grup on aquests últims anys he tingut la sort de compartir responsabilitats, tristeses i sobretot alegries. Des d´aquell dia no deixo de pensar sobre aquesta qüestió: per què sóc “especial”? A tothom li agrada sentir-se únic, però a qui li agrada sentir-se especial, o que el considerin especial? Què vol dir ser especial? No paga la pena buscar l´origen etimològic de la paraula, tampoc estic tan obsessionat. Especial és el l´adjectiu que acompanya a un tipus d´educació, l´Educació Especial, on es tracten casos, com la mateixa paraula indica, especials, diferents. Als diferents, els que no són únics, perquè no són iguals, els deriven a Educació Especial. Els únics volem ser únics perquè ens agrada compartir amb altres aquesta sensació de no ser iguals. Qui són especials? Qui són diferents? Els catalans, els musulmans, els negres... tots aquests considerats...

Ara tots seguim la recepta del bacallà, posar molts ous perquè en sobrevisquin uns pocs, i així l´excés es converteix en un precepte de la raó. L´excés no sembla excessiu, com el malbaratament ja no sembla malbaratador. El principal motiu pel qual abans el significat d´"excessiu" i "malbaratador" ofenguessin la racionalitat instrumental era la seva "inutilitat", però ara, l´excés i el malbaratament són qualsevol cosa menys inútils. Més aviat passen a ser condicions indispensables de la recerca racional de fins. Però quan es fa malbaratador el malbaratament? La resposta és complexa, perquè no ens adonem de l´excés excessiu i del malbaratament malbaratador fins que no ens passem. Zygmunt Bauman , Comunidad. en busca de seguridad en un mundo hostil, Siglo XXI, Madrid 2006

Hay una anécdota muy conocida sobre una médica que va como misionera a un lugar remoto y contempla, horrorizada, cómo la gente da de beber a sus bebés agua de pozo sin tratar. Los niños contraen diarrea regularmente y muchos mueren. La misionera explica que, aunque el agua parezca limpia, contiene criaturas diminutas e invisibles que enferman a los niños. Afortunadamente, dice, si se hierve el agua mueren las bacterias. Com creieu que reaccionarà aquesta gent davant dels consells de la doctora?

Así es. Y justo antes de llegar aquí, una artista australiana, al ver que yo tenía un libro suyo, me dijo que al venir a Estados Unidos lo primero que hizo fue comprar ?El lamento de Portnoy?, ya que en su país estuvo prohibido por pornográfico. ¿Qué les da? Tiene una fuerza sobrenatural con sus lectores. No sé. No lo sé. Para empezar, llevo mucho tiempo en esto. Soy un superviviente. Simplemente es que usted parece haber caído en los lugares ideales en el momento preciso. No es casualidad. No puede ser tanta casualidad. Se nota que usted cuida a sus lectores. Tiene buenos, fieles lectores, y eso que en ?Sale el espectro? se lamenta de que ya no existen. ¿Por qué? ¿No pasa eso en otras partes? ¿No ocurre en España? Le diría que todavía quedan por ahí buenos lectores. Aquí, en EE UU, no. ¿Dónde están? ¿Dónde? Mirando las pantallas de sus ordenadores, las pantallas de televisión, de los cines, de los DVD. Distraídos por formatos más divertidos. Las pantallas nos han derrotado. Ahí está l...

Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c...

1 . El que distingeix aquest tipus de discussió informal és que tot i que pot ser intensa i important, no tracta, en cert sentit, del que és "real". 2 . Els tertulians presenten diverses idees i actituds per tal de veure quin efecte produeixen sentir-se a ells mateixos afirmant aquestes coses i per descobrir com responen els altres, sense donar per fet que estiguin compromesos amb el que afirmen. L´essencial és possibilitar un alt nivell de desinvoltura i un enfocament experimental o exploratori del temes discutits. 3. Es gaudeix de cert marge d´irresponsabilitat, de manera que puguin els tertulians sentir-se animats a transmetre el que pensen sense massa temor a què els prenguin la paraula. El que expressen o diuen no s´ha d´entendre com si fos el que constitueix les seves conviccions profundes o el que creuen inequívocament verdader. 4 . El seu objecte no és comunicar creences. En conseqüència els pressupòsits habituals sobre la connexió entre el que hom diu i el que hom ...

El hombre ha sobrevivido hasta aquí porque era demasiado ignorante para realizar sus deseos. Ahora que puede cumplirlos, debe cambiarlos o perecer. William Carlos Williams , citado en Maruja Torres, Todo queda y nada pasa , El País Semanal, 12/07/2009

El Gonçal Mayos ha decidit dedicar la jornada a parlar-nos de la globalització. Afirma que mentre la globalització econòmica és total, la cultural encara és fragmentària, incompleta, múltiple. Aparentment, la versió cultural de la globalització és la cara amable d´aquest fenomen, ens apareix com una mena d´imperialisme tou, sensible i respectuós amb les singularitats i les diferents estils de vida. Tanmateix, la seva dependència amb la globalització econòmica, malgrat els molts esforços que ha dedicat a disminuir els seus aspectes més esquerps, no poden amagar el seu veritable rostre uniformista i homogeneïtzador. La pregunta cabdal és si és possible mantenir la identitat cultural dins del marc de la globalització. ¿Hi ha cultures compatibles i cultures no compatibles amb el fenomen globalitzador? ¿Es pot ser alhora català i ciutadà del món? ¿Hi ha estils de vida no aptes? ¿Què és el que fa que una cultura sigui escombrada per la tendència global homogeneïtzadora dominant i altres es ...