Quan els paradigmes canvien, el món canvia amb ells (Thomas Kuhn)

Imagineu-vos, per un moment, que viviu en un món on el sol gira al voltant de la Terra. El veieu sortir, traçar un arc al cel i es pondre. Totes les vostres observacions, tots els vostres models científics, el vostre sentit comú, confirmen aquesta visió geocèntrica. Generacions de ments brillants han construït una comprensió complexa del cosmos al voltant d'aquesta suposició central. Té tot el sentit, oi?

Aleshores, lentament, comencen a aparèixer petites esquerdes. L'òrbita d'un planeta està una mica desviada. Un altre no encaixa del tot amb el gran disseny. Intentes explicar aquestes "anomalies" amb epicicles més complexos, mecanismes cada cop més elaborats. Pedaços i retoques, desesperat per preservar el sistema elegant que coneixes. Però els pegats es tornen feixucs, lletjos, insostenibles.

I llavors, sorgeix una idea, gairebé herètica. I si la Terra no és el centre? I si només és un altre planeta, que gira al voltant del sol com els altres? La reacció inicial és de rebuig, fins i tot de ridícul. Com pot ser certa una noció tan radical? Però per a aquells que s'atreveixen a mirar-ho, aquesta nova perspectiva no només explica les anomalies; ho aclareix tot, fent que l'univers de sobte sigui més simple, més bell, més cohesionat que el vell model apedaçat.

Això no és només una història sobre astronomia; és una metàfora del que potser ha estat el canvi intel·lectual més profund del segle XX, orquestrat per un físic convertit en historiador de la ciència anomenat Thomas Kuhn. La seva obra fonamental de 1962, "L'estructura de les revolucions científiques", no només va canviar la manera com entenem la ciència; va alterar fonamentalment la manera com percebem el coneixement, la veritat i el progrés humà en si.

Kuhn ens va introduir al concepte de "paradigma". No és només una teoria; és un marc integral –un conjunt compartit de suposicions, teories, mètodes i fins i tot valors– que defineix una comunitat científica concreta en un moment donat. Penseu-hi com l'aire que respiren els científics, l'idioma que parlen, la lent mateixa a través de la qual veuen el món.

Sota un paradigma regnant, la "ciència normal" floreix. Aquest és el gruix del treball científic: resoldre trencaclosques dins del marc establert. Els investigadors no intenten refutar els principis bàsics; els amplien, els refinen i els apliquen a nous problemes. És un procés acumulatiu altament productiu. Penseu-hi com construir un castell magnífic, maó a maó, utilitzant un pla en què tothom està d'acord.

Què fa que un paradigma sigui tan poderós? Sovint és invisible per a aquells que hi operen. Les seves regles no es diuen, les seves veritats són evidents per si mateixes. Dicta quines preguntes val la pena fer-se, quins mètodes són legítims i fins i tot què constitueix una resposta "acceptable". Aquest consens intel·lectual permet un progrés increïble, però també crea una mena de visió de túnel.

Però cap paradigma és perfecte. Finalment, sorgeixen "anomalies": observacions o resultats experimentals que simplement no s'ajusten al marc actual. Inicialment, aquestes s'ignoren, s'expliquen o es tracten com a errors menors. Els científics són enginyosos a l'hora de trobar maneres de fer que els fets tossuts s'ajustin a la teoria establerta.

Tanmateix, si s'acumulen prou anomalies, o si n'apareix una de particularment desconcertant, es pot gestar una crisi. Les eines i les suposicions establertes comencen a fallar. Els científics més joves, o els que estan menys compromesos amb les antigues maneres, poden començar a qüestionar-ne els fonaments. El dubte s'insinua, no només sobre una teoria específica, sinó sobre tot el pla del castell.

Aquest període de crisi és un terreny fèrtil per a una "revolució científica", el que Kuhn va anomenar famosament "canvi de paradigma". No és només una evolució o una millora gradual; és un enderrocament radical, sovint sobtat, del vell marc i la seva substitució per un de nou. És com enderrocar el vell castell i construir una estructura completament nova sobre les seves ruïnes, amb un estil arquitectònic completament diferent.

Quan els paradigmes canvien, el món mateix canvia amb ells.

— Thomas Kuhn

Penseu en la revolució copernicana, el canvi de la física newtoniana a la relativitat d'Einstein o el pas del creacionisme a la biologia evolutiva. No van ser ajustaments incrementals; van ser terratrèmols intel·lectuals que van reordenar la nostra comprensió de la realitat.

Una de les idees més provocadores de Kuhn va ser la de la «incommensurabilitat». Això significa que els paradigmes no només són diferents; sovint són incomparables. Aquells que operen dins de paradigmes diferents poden veure literalment mons diferents, fins i tot quan miren les mateixes dades. Els seus termes, els seus conceptes, la seva pròpia comprensió del «què és real» poden ser tan fonamentalment divergents que la comparació directa esdevé impossible.

Com es pot argumentar entre dos marcs de treball quan no hi ha un terreny neutral, ni un llenguatge compartit, ni un criteri objectiu per comparar-los? Kuhn va suggerir que l'adopció d'un nou paradigma té menys a veure amb una prova racional i més amb una "experiència de conversió", un canvi gestàltic que transforma tota la percepció. És un moment en què la il·lusió de l'ànec-conill es converteix de sobte en el conill per sempre.

La transferència de lleialtat d'un paradigma a un altre és una experiència de conversió que no es pot forçar.

— Thomas Kuhn

Aquí és on realment pren forma la batalla invisible per les ments, tal com es discuteix en el context de la propaganda i la percepció, que s'explora més a fons en aquesta anàlisi . L'obra de Kuhn ofereix una lent profunda a través de la qual entendre com les creences arrelades configuren la nostra realitat i resisteixen el canvi.

Si el progrés científic no és una marxa lineal cap a una veritat objectiva i absoluta, sinó una sèrie de canvis de paradigma on els marcs antics simplement són substituïts per altres de més nous i incommensurables, què passa amb la idea de veritat mateixa?

Kuhn no va dir que la veritat no existeixi, però sens dubte ho va fer més complex. Va suggerir que la veritat sempre és relativa a un paradigma concret. El que és "cert" dins d'un marc de treball pot ser absurd o fals dins d'un altre. No hi ha cap punt de vista extern, des de la qual es pugui jutjar la superioritat última d'un paradigma sobre un altre en un sentit absolut.

Això no vol dir que "tot s'hi val". Els paradigmes encara han de resoldre problemes, explicar fenòmens i fer prediccions. Però implica que la nostra comprensió de la realitat sempre és contingent, sempre un consens temporal, sempre susceptible de ser enderrocada pel proper terratrèmol intel·lectual.

Què passa si la base mateixa de la nostra comprensió, la "veritat" a la qual ens aferrem, no és més que un consens temporal que espera el seu inevitable col·lapse?

Les idees de Kuhn, inicialment aplicades a les ciències naturals, van explotar ràpidament en tots els camps imaginables: economia, història, política, art i fins i tot moviments socials. El concepte de "canvi de paradigma" es va convertir en una frase omnipresent, que descrivia qualsevol canvi fonamental en la visió del món.

La seva obra ens va obligar a afrontar:

• La construcció social del coneixement: Quant del que acceptem com a "veritat objectiva" està configurat per la comunitat a la qual pertanyem, els seus supòsits compartits i les seves estructures de poder?

• Els aspectes no racionals del progrés: que el canvi científic no és purament lògic; implica persuasió, conversió i fins i tot canvis generacionals a mesura que els partidaris més grans d'un paradigma acaben desapareixent.

• Els límits de la racionalitat: La nostra capacitat de raonar sempre se situa dins d'un marc de treball. Sortir d'aquest marc és profundament difícil, si no impossible, sense un de nou en què entrar. 

  
  

  Philosopheasy, Thomas Kuhn: Canvis de paradigma, terratrèmols intel·lectuals i la fi de la veritat, philosopheasy.com 05/11/2024