Quan el nihilisme pren carta de naturalesa (Jordi Pigem)

L'avorriment d'una vida sense sentit es manifesta a la cultura europea almenys des que el terme nihilisme pren carta de naturalesa. El nihilisme, el més inquietant dels hostes, com ho defineix Nietzsche, és la constatació que no hi ha res ( nihil , en llatí) que ens pugui servir veritablement com a fonament o horitzó: res en el fons té sentit. El terme nihilisme apareix per primera vegada en un personatge de Turguenev, però la seva presència ja s'havia deixat sentir en autors de les generacions anteriors (Jean Paul, Hölderlin, Leopardi). De fet, la seva expressió més rotunda apareix molt abans, a principis del segle xvii, quan Macbeth descriu l'existència com a tal «told by an idiot», «un conte contat per un idiota, ple de so i de fúria, que no vol dir res».

A Els germans Karamázov , la gran novel·la filosòfica de Dostoievski, Ivan constata que Déu ha mort i, per tant, l'ésser humà és lliure. Però la mort de Déu, sense cap altre horitzó que supleixi la seva absència, deixa el món sense nord i l'ésser humà sense rumb. «Tot està permès», escriu Dostoievski: la nova llibertat no posa límits als instints més egoistes i criminals.

Nietzsche pren nota aviat: «El perill dels perills: Res no té sentit» («Die Gefahr der Gefahren: Alles hat keinen Sinn»). L'experiència que res no té sentit es troba al nucli de les grans obres de Kafka, Joyce, Beckett i tants altres testimonis del segle xx, relats que no signifiquen res més enllà de la constatació de l'absurd i de la manca de sentit, i en què ja ni tan sols queda la fúria.

Avui trobem la mateixa constatació sota l'efervescent escuma de les distraccions electròniques. David Foster Wallace, descrit per The New York Times després del seu suïcidi el 2008 com «la millor ment de la seva generació», va intentar expressar l'angoixa i la pèrdua que sentia al fons d'un món acomodat com el seu:

Hi ha alguna cosa especialment trista, cosa que no té gaire a veure amb les circumstàncies físiques, o amb l'economia o amb res del que es parla a les notícies. És més com una angoixa al nivell de l'estómac. La veig en mi i en els meus amics de maneres diferents. Es manifesta com una mena de pèrdua.

En moments de silenci o confinament, si no som presa de les distraccions o de la por, potser ens preguntem què és tot això, què fem aquí. No es tracta de fantasies de persones especialment sensibles. També ho han constatat científics del més alt nivell. Jacques Monod, premi Nobel de Medicina, afirmava que l'ésser humà es troba extraviat en un univers que és «sord a la seva música» i «tan indiferent a les seves esperances com al patiment o als crims». Steven Weinberg, premi Nobel de Física, escriu que l'univers és «aclaparadorament hostil» i que com més el coneixem, més comprovem que no té cap sentit.

La manca de sentit no és exclusiva del món contemporani. Si l'ésser humà està extraviat, ho fa des de fa temps. Però des de fa una mica més d'un segle, des de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, aquesta pèrdua se sent amb més intensitat. I amb més intensitat encara se sent a partir de la Segona Guerra Mundial.

En quatre camps de concentració nazis va estar internat el psiquiatre Viktor Frankl. Allí va constatar que només els que tenien una profunda motivació aconseguien reunir forces per sobreviure, físicament i psicològicament, a aquelles condicions atroces. Frankl va comprendre que allò que en el fons més ens motiva no és la set de plaer o de poder, sinó la recerca del sentit de la pròpia vida, d'un horitzó cap al qual val la pena caminar en l'aventura de l'existència. El sentit de la pròpia vida, únic i intransferible, no és una cosa que hàgim d'inventar, sinó una cosa que anem descobrint a cada moment i al llarg dels anys.

Frankl assenyalava que el buit existencial, la incapacitat de trobar sentit a la vida, «és un fenomen generalitzat al segle xx». Produeix una frustració íntima de la qual emergeixen múltiples formes de depressió, ansietat i addicció. D'aquesta manca de sentit també deriven la set cobejosa de diners i poder, i la desorientació que avui impregna el món. Un filòsof versat en qüestions de psiquiatria, David Michael Levin, assenyalava ja fa més de tres dècades:

La compulsió a produir i consumir, conducta característica de la nostra vida en una economia tecnològica avançada, podria ser alhora una expressió de fúria nihilista i una defensa maníaca contra la nostra depressió col·lectiva en una època d'insuportable pobresa espiritual i de sentit de desesperació creixent.

És com si haguéssim de tapar el buit existencial a base de possessions i distraccions, cada cop més accelerades i més intenses. Amb això perdem l'arrelament, la coherència i la plena presència a l'aquí i ara. I el món que abans dèiem real queda substituït per un món centrat en els entreteniments. 

Jordi Pigem, L'origen del nihilisme, Browstone España 05/11/2025