Democràcia i temps.

Amb aquest escrit el que pretenc és prendre el relleu de l’Stefano del seu comentari de la sessió de la Gleva del dia 28 d’octubre en què la Margarita Boladeras va intentar portar la reflexió habermasiana sobre l’impacte que tenen les xarxes socials en el desenvolupament de les democràcies actuals. L’Stefano en el seu escrit arriba a la conclusió  que formen part d’una estratègia de confusió funcional que té com a objectiu impedir que les majories s’organitzin.

Abans de desenvolupar la meva tesi, deixeu que faci referència al que crec que són les idees claus de Habermas i si cal, després em corregiu si m’equivoco. Segons Habermas, en una societat democràtica les normes han de ser fruit d’un procés deliberatiu on els participants argumenten i justifiquen les seves posicions sota condicions d’igualtat i llibertat. Aquesta aportació, Habermas l’anomena teoria de l’acció comunicativa, un dels conceptes al que Boladeras va dedicar més temps en la seva conferència. Per això cal un espai públic on els ciutadans poden formar opinions i voluntats polítiques mitjançant el diàleg. Aquest espai ha de ser plural, accessible i no dominat per interessos privats o econòmics. 

No seré jo el primer a assenyalar el caràcter idealista del plantejament habermasià. Se li ha acusat, entre d’altres coses, que el seu model deliberatiu ignora les asimetries de poder, educació i accés als espais públics. I tot això sense haver tingut en compte el que avui en dia significa l’aparició de les noves tecnologies i el que suposa aquestes noves formes d’accés a la informació o desinformació. 

Tanmateix, de la dificultat de posar a la pràctica el seu model cada cop crec que el pensador alemany és més conscient. Ho podem constatar en una reflexió que forma part d’una obra encara no publicada en castellà, on mostra amb gran preocupació com de mica en mica l’esfera pública es va desintegrant, allunyant-se cada cop més de la seva proposta política: “Aquesta desintegració s’ha expressat en el fet que, per a quasi la meitat de la població, els continguts comunicatius ja no poden intercanviar-se mitjançant afirmacions de validesa susceptibles de crítica. No és l’acumulació de fakes news allò que resulta significatiu per a una deformació generalitzada de la percepció de l’esfera pública política, sinó el fet que, des de la perspectiva dels implicats, les notícies falses ni tan sols es poden identificar com a tals”.

La meva aportació a la crítica de la proposta habermasiana té a veure amb el que és i ha estat la democràcia moderna des dels seus orígens. Caldria doncs remuntar-nos a la revolució nord-americana i la revolució francesa. Els sistemes d’institucions resultants no eren considerats en el seus inicis “democràtics” . Els impulsors d’aquest sistemes establien una diferència molt clara entre el que ells anomenaven “govern representatiu” o “govern republicà” i democràcia, tal com el concebien els antics grecs. A ambdós costats de l’atlàntic van optar per un sistema, el sistema d’elecció, que els mateixos grecs consideraven com l’element més aristocràtic dins del sistema democràtic, on coexistia amb el sorteig i la rotació de càrrecs. Per a la democràcia de l’Atenes del segle Vè a. C., les eleccions es reservaven per a les magistratures on la competència (el saber expert) era essencial: caps militars i autoritats econòmiques.

Al 1819 Benjamin Constant fou l’autor d’un escrit que crec que és fonamental per entendre el que ha estat la democràcia actual, Sobre la llibertat dels antics comparada amb la dels moderns. Per als antics la llibertat s’assolia en l’activitat política, mentre que per als moderns ho feia justament fora de l’activitat política: en els negocis, en el treball, en la professió ... Així, en la democràcia original els ciutadans participant en els assumptes públics se sentien més lliures, en la democràcia moderna, anomenada representativa, els drets polítics eren delegats per part dels ciutadans als seus representants, aquells que feien de la política la seva professió, el seu treball, el seu negoci on se sentien més “realitzats”.

Tot i que Constant veia que aquesta era la tendència hegemònica del seu temps, s’adonava que encara no estava del tot consolidada perquè el seu triomf depenia d’un esforç propagandístic a gran escala per convèncer la ciutadania que aquest era el sistema que millor servia als seus interessos, a més que advertia dels perills que ocasionaria la implantació d’aquest règim: “El perill de la llibertat moderna és que abduïts pel gaudi de la nostra independència privada, i en la gestió dels nostres interessos particulars, renunciem fàcilment al nostre dret de participació en el poder polític. Els dipositaris de l’autoritat no deixen d’incitar-nos a què en renunciem. Estan tan disposats a evitar-nos tot tipus de pena, llevat el d’obeir i de pagar! No senyor, no deixem que actuïn. Per molt commovedor que sigui aquest interès tan tendre, demanem a l’autoritat que no traspassi els seus límits. Que es limiti a ser justa, nosaltres ens encarregarem de ser feliços.”

Finalment, la democràcia representativa es va imposar a la democràcia directa. L’antiga democràcia exigia una dedicació quasi exclusiva. La política no s’entenia més com una obligació que com un dret. En canvi, a partir d’ara, una minoria, els representants polítics, actuaran en nom de la majoria, que dedicarà el seu temps més valuós als assumptes privats: treball, negoci ... La substitució de l’antiga democràcia per la moderna es va viure amb una consciència de pèrdua: el ciutadà renuncià a part de la seva sobirania política. 

Un plantejament complementari a la tesi de Constant, es pot trobar en La Condició Humana (1958) de Hannah Arendt. En aquesta obra Arendt distingeix entre l’esfera política i l’esfera econòmica. L’assumpte de la política és la llibertat. Allò polític comença on acaba el regne de les necessitats materials i la violència física. La llibertat política és la que possibilita l’espai públic. Actuar i parlar són les activitats pròpiament polítiques. L’assumpte de l’economia, en canvi, és la necessitat. A la modernitat, l’economia ha devorat la política, la necessitat la llibertat. L’edat moderna ha glorificat el treball, fins al punt que Arendt considera que la societat moderna es pot dir que és una societat de treballadors. La filòsofa jueva conclou que vivim en una societat dominada per la necessitat, no per la llibertat. 

Sembla que a l’economia no li agrada la política, que entén com una activitat ociosa. L’objectiu de la societat liberal capitalista és el desterrament dels ciutadans de l’esfera pública. Com el tirà Pisístrat deia al 530 a. C.: “Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els assumptes particulars de cadascú) que jo ja m’ocuparé dels koiná (allò que és comú, el que és de tots)”. Reduït a la categoria d’idiota, el ciutadà perd de vista allò comú, concentrant-se en el seu treball, en el seu negoci, en la seva professió. 

Podria portar més enllà la meva reflexió, però crec que és hora de posar un límit. 

Acabo amb unes consideracions del pensador i polític Ciceró. Qualificava el romà de deshonrós guanyar-se la vida treballant (neg-otium): “Els diners que provenen de la venda del teu treball és vulgar i inacceptable, els sous són les veritables cadenes de l’esclavitud”. En canvi, l’home autènticament lliure és aquell que està alliberat del seu treball, que és el mateix que dir que és amo del seu temps (otium). Curiosament és el mateix que pensava un anarquista del segle XX com Agustín García Calvo. Coincidia en part amb el que deia el un membre de la classe privilegiada romana, un patrici: “El temps de treball és la forma més avançada de democràcia. L’última forma de democràcia es dedica a administrar la mort. L’administració de la mort significa convertir la vida en temps, temps comptable, temps de treball. La vida autèntica, una vida que no fos mort, seria una forma que no fos temps, una vida que no estigués comptada ni en hores ni en jornades ni en setmanes ni en anys.” (Contra la Democracia, 1991)

Si com demana l’Stefano volem que les majories s’organitzin, cadascú, com va dir Ciceró, ha de ser amo del seu propi temps per reivindicar l’otium com l’estat òptim de la humanitat i fer del neg-otium, un estat subsidiari al servei del seu contrari, l’otium. Però, sobretot, no confondre el veritable otium, amb l’otium que seria allò desitjable per als que volen continuar augmentar el seu neg-otium, és a dir, el malbaratament del “nostre” temps davant les pantalles. Al capdavall, del que es tracta és deixar de ser idiotes, conquerir i dominar el temps i, per tant, guanyar vida.

Manel Villar

Barcelona, 1 de novembre de 2025