Les xarxes són el menjar ràpid de les relacions socials.

 

Actualment la nostra atenció es troba reptada per unes poques empreses extremadament poderoses que coneixem com a “xarxes socials”. (...) De mitjan, les xarxes atrapen unes tres hores diàries de la nostra atenció. A primera vista no sembla una xifra tan preocupant, però cal tenir en compte que no para de créixer i ja implica més de la meitat del nostre temps lliure (la nostra mitjana de temps lliure diari són 5 hores) El més greu no són aquestes tres hores que ens xuclen, sinó el fet que estiguem tot el dia pendents d’elles. Les consultem cada deu minuts, entre unes 80 i 100 vegades al dia, cosa que provoca un estat de distracció permanent. Introducció 5

És important reconèixer-nos com addictes, però molt més important recalcar que ENS HAN FET addictes. Les xarxes són drogues de disseny elaborades per un exèrcit d’enginyers que es dediquen a perfeccionar diàriament els seus algoritmes per tal d’atrapar més temps de la nostra atenció. Així és com l’erosionen dia a dia, la tornen cada cop més dèbil i fragmentada, perpètuament distreta i incapaç d’autogovernar-se.

Ens han habituat a un flux constant de nous estímuls, tan estimulants i amb un accés tan fàcil i immediat que, al seu costat, la majoria d’experiències que ens pot oferir el món real se’ns fan insípides, pesades i oblidables. Introducció 6

Les xarxes són el menjar ràpid de les relacions socials. Ens ofereixen relacions poc nutritives (força superficials) però que sempre venen de gust i sempre estan a punt per ser consumides. Tenim clar que no és bo menjar porqueries cada dia i a cada àpat. Per més temptador que sigui. Sabem que no és sa. En canvi, consumim xarxes cada dia i tothora sense gaire consciència del nostre sobreús. Introducció 7

La intenció d’aquest text és fer-nos conscients de tots els petits i subtils mecanismes que utilitzen les xarxes per hackejar el nostre cervell i mantenir-nos l’atenció segrestada. Són tan eficients i sofisticats que fins i tot aconsegueixen que participem activament en el nostre segrest i estimem els nostres segrestadors. (...) Com més temps els dediquem, més ens les estimem perquè més en depenem: se’n diu síndrome d’Estocolm. Introducció 7 

Na Pai, La nostra atenció ha estat raptada. Autodefensa i supervivència a l’era de la distracció, tigre de paper, Manresa 2021