doctrina de la suficiència (diccionari H.G. Frankfurt)
doctrina de la suficiència: Des
del punt de vista de la moralitat no és important que tothom tingui el mateix. El que és moralment rellevant
és que cadascú tingui el suficient.
(18)
Per a la doctrina
de la suficiència l’important respecte als diners és que tothom tingui el necessari. (19)
Quan pensem en
persones que estan substancialment pitjor que nosaltres és freqüent que ens
sentim moralment pertorbats per les seves circumstàncies. Tanmateix, el que ens
commou en aquests casos no és una discrepància quantitativa relativa, sinó una
deficiència qualitativa absoluta. No és el fet que els recursos econòmics de
qui estan pitjor siguin menors que els nostres; és el fet, molt diferent, que
els seus recursos són ínfims. El que ens angoixa és que són massa pobres. Les
simples diferències en el nivell de renda de la gent no són angoixants o
inquietants en si mateixos. Després de tot, tendim a ser bastants indiferents
davant les desigualtats entre qui són molt “benestants” i qui són extremadament
rics. La nostra consciència de què aquests últims estan en una posició
substancialment millor que els primers no desperta en nosaltres cap incomoditat.
(...) El fet que algunes persones tinguin molt menys que altres no resulta
moralment pertorbador quan és evident que qui estan en pitjors condicions tenen
el que és suficient. (45-46)
L’afirmació segons
la qual una persona té suficient pot implicar que s’ha assolit cert estàndard o
certa exigència, sense que això impliqui que anar més enllà sigui dolent.
Aquesta idea acostuma implicar que la quantitat assenyalada és suficient, però
deixant oberta la possibilitat que anar més enllà també podria ser acceptable.
(49-50)
En la doctrina de
la suficiència, l’ús de la noció “suficient” manté relació amb mantenir un
estàndard i no tant transgredir un límit. Dir que una persona té prous diners
significa –aproximadament- que està satisfeta o que és raonable que estigui
satisfeta sense tenir més diners del que té. L’afirmació d’això implica,
alhora, que la persona no considera (o no considera raonable) que allò que la
incomoda o desagrada (si existeix tal cosa) en la seva vida és a causa dels
seus ingressos escassos. En altres paraules, si una persona està (o hauria
d’estar raonablement) satisfeta amb el seu nivell d’ingressos, en el cas de
tenir raons per ser infeliç amb la seva vida, no considera (o no pot
considerar) que el fet de tenir més diners (o possiblement menys) li permetria
ser (o tenir raons per ser) significativament menys infeliç. (50).
Harry G. Frankfurt, Sobre la desigualdad, Paidós Contextos,
Barna 2016
Comentaris