Argument ontològic (versió Descartes)

I PART:

... encara que cap de les conclusions a què he arribat en les meditacions precedents no fos veritable, l'existència de Déu m'hauria de semblar tan certa com les veritats de les matemàtiques referides als nombres i a les figures que he considerat fins ara (...)

Perquè acostumat com estic a distingir entre l'existència i l'essència en tota la resta de coses, em convenço fàcilment que en Déu l'existència es pot separar de l'essència i que, així, podríem concebre que Déu no existeix actualment.

Però, tanmateix, quan hi penso més detingudament, se'm fa molt clar que l'existència de Déu no es pot separar de la seva essència, tal com no es pot separar de l'essència del triangle el fet que la magnitud dels seus tres angles són iguals a dos angles rectes o tal como tampoc no es pot separar de la idea de muntanya la idea de vall;

... de manera que no és menys forassenyat concebre un Déu (és a dir, un ésser supremament perfecte) mancat d'existència (és a dir, sense alguna perfecció) que concebre una muntanya sense vall.

II PART (ANALOGIA AMB LA MUNTANYA I LA VALL):

... del fet de no poder concebre una muntanya sense vall no se'n deriva que al món hi hagis muntanyes i valls, sinó només que la muntanya i la vall, independentment del fet que n'hi hagi o no, són inseparables l'una de l'altra, 

mentre que, del sol fet de no concebre Déu sense existència, se'n deriva que l'existència és inseparable d'ell i, per tant, que existeix realment: no és que el meu pensament pugui fer que això sigui així i que imposi cap necessitat a les coses, sinó que, al contrari, la necessitat de la cosa mateixa, a saber, l'existència de Déu, determina el meu pensament per concebre-la d'aquesta manera. 

Perquè no soc lliure de concebre un Déu sense existència (és a dir, un ésser supremament perfecte sense una suprema perfecció), però, en canvi, sí que ho soc d'imaginar un cavall amb ales o sense.

III PART (ANALOGIA AMB EL TRIANGLE):

... cada vegada que arribi a concebre un ésser primer i suprem i a extreure la idea, per dir-ho així, del tresor del meu esperit, llavors serà necessari que li atribueixi tota mena de perfeccions, encara que no arribi a enumerar-les totes ni a fixar l'atenció en cadascuna en particular. 

I amb aquesta necessitat n'hi ha prou per fer-me concloure (després d'haver admès que l'existència és una perfecció) que aquest ésser primer i suprem existeix veritablement:

de la mateixa manera que no és necessari que magini mai cap triangle, però que, cada vegada que vulgui considerar una figura rectiñínia composta només de tres angles, sigui absolutament necessari que li atribueixi totes les coses que fan concloure que els seus tres angles no són més grans que dos anges rectes ...

Descartes, Meditacions Metafísiques, Vna meditació

Versió abreujada:

1. Déu (entés com a suprema perfecció) necessàriament existeix, com existeix una vall entre muntanyes i de la mateixa manera que la suma dels angles d'un triangle és 180º.

2. La negació d'aquestes premisses anteriors implicaria contradiccions.

3. Per tant, si hi ha muntanyes hi ha vall, si és un triangle la suma dels seus angles són 180º necessàriament i Déu existeix necessàriament, perquè és inconcebible pensar la suprema perfecció mancada d'una perfecció com l'existència.