Els errors humans i la infinita bondat de Déu (Meditació VI de Descartes)

 





... ja que cada un dels moviments recollits per la part del cervell de la que rep la impressió l'esperit d'una manera immediata, causa una única sensació, res millor pot llavors imaginar-se ni desitjar-se sinó que aquest moviment faci sentit a l'esperit, d'entre totes les sensacions que és capaç de causar, aquella que li sigui més pròpia i ordinàriament útil per a la conservació del cos humà en plena salut. 

Cert és que Déu va poder instituir la naturalesa humana de tal manera que aquest moviment del cervell fes sentir a l'esperit una altra cosa totalment diferent (...)

... quan necessitem beure, neix de certa sequedat de gola que mou els seus nervis, i, mitjançant ells, les parts interiors del cervell, i aquest moviment fa sentir a l'esperit la sensació de set, perquè en aquesta ocasió res no és més útil que saber que ens cal beure per conservar la salut. I així succeeix amb la resta de les coses. 

És del tot evident, per això, que, malgrat, a la suprema bondat de Déu, la naturalesa humana, en tant que composta d'esperit i cos, no pugui de tant en tant que equivocar-se.

Tot i que la sequedat de gola no estigui causada de vegades, tal com acostuma, per la beguda que és necessària per a la salut del cos, sinó per alguna altra causa -com passa amb els hidròpics-, amb tot, és molt millor que ens enganyi en aquesta circumnstància, que si, pel contrari, ens enganyés sempre, quan tot el cos està ben disposat. (...)

Doncs sabent que tots els sentits m'assenyalen amb més freqüència el que és verdader que el que és fals, pel que fa referència l que és bo o dolent per al cos (...), no he de témer d'aquí en endavant que siguin falses les coses que els meus sentits ordinàriament em representen, i he de rebutjar, per hiperbòliques i ridícules, tots els dubtes d'aquests dies passats; i, en particular, aquell tan general sobre el somni, que no podia distingir de la vigília. (...) I no he de dubtar de cap manera de la veritat d'aquestes coses, si, després de recórrer a tots els meus sentits, a la meva memòria i al meu enteniment per examinar-les, cap d'aquestes facultats em diu res que contrariï a les altres. Ja que no sent Déu enganyador, se segueix que necessàriament no m'enganya en aquestes coses. 

Tanmateix, com la necessitat d'actuar amb urgència ens obliga sovint a decidir-nos sense haver tingut temps per exàmens rigurosos, cal reconèixer que la vida humana està freqüentment subjecta a l'error en les coses particulars; en resum, cal acceptar les debilitats de la nostra naturalesa.

Descartes, Meditacions metafísiques, VIena meditació

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

La ciència del mal (Simon Baron-Cohen).