Les màquines es van sofisticar i van néixer els robots, en els quals es van centrar la majoria de crítiques d’un neoludisme que clamava en contra de la incorporació en les nostres vides de les noves tecnologies. No obstant això, tot apuntava que certes feines serien impossibles de replicar per aquests monstres metàl·lics. La creativitat humana era, com el poblet d’Astèrix, aquell petit reducte que l’imperi tecnològic no podria subjugar.
Però van arribar les intel·ligències artificials i la concepció que hi ha alguna cosa purament humana que una màquina no sabrà emular finalment va quedar obsoleta. Les unes ens van guanyar als escacs. D’altres al go. I d’altres es van encarregar de demostrar-nos que llegir milers d’articles científics per elaborar un diagnòstic mèdic es pot fer en pocs minuts (tot i que en aquesta vida no hi ha res perfecte, estimat Watson). Cada àmbit de la creativitat humana es veia envaït per IA que dia rere dia ho anaven fent millor. Fins i tot el món de l’art, màxima expressió de l’autorealització humana, descobria amb sorpresa com els enginyers arribaven amb les seves llibretes i començaven a anotar els seus passos amb una curiositat renovada.
Així van néixer les intel·ligències artificials artistes. Sistemes complexos que, mitjançant tècniques d’aprenentatge, xarxes neuronals o algoritmes genètics, van començar a imitar el treball de pintors, escriptors o músics. Amb aquesta finalitat, els seus dissenyadors i programadors van haver d’entendre com funciona el cervell d’un creador i en què es basa per obtenir els seus resultats. Un objectiu que els va portar a la necessitat de treballar en col·laboració amb neurocientífics i teòrics de l’art. Tots junts es van fer la pregunta essencial: com sorgeix la inspiració artística?
En van extreure un factor comú que serviria tant per escriure un conte com per pintar un oli o compondre una melodia: que l’artista s’alimenta de l’obra d’altres artistes. Parafrasejant Picasso, els bons artistes copien, els grans roben i les intel·ligències artificials categoritzen en bases de dades. Així que van posar les seves IA a recollir el màxim d’informació disponible sobre el seu àmbit de creació. A
Shelley, una IA escriptora de contes de terror, la van farcir amb obres de clàssics com Poe i d’escriptors més contemporanis com Stephen King, a més de tota obra de terror disponible en línia lliure de drets i fins i tot una col·lecció de 150.000 històries de la cadena de Reddit
Nosleep. A
Flow Machines, una IA música, li van donar una ració de 13.000 cançons classificades per estils. I a
The Next Rembrandt li van presentar 168.263 fragments pictòrics de les 346 pintures de l’autor del qual pren el nom.
Tenint una bona llibreria de referents a l’esquena, la IA artista rep l’encàrrec. Un quadre. Un relat. Una cançó. I és aquí on entren en funcionament els algoritmes amb què han estat programades –el seu codi genètic– per desenvolupar el resultat òptim o, el que és el mateix, l’obra finalitzada. De la mateixa manera que un autor humà, les IA realitzen prova rere prova comparant els resultats amb les obres que coneixen en funció de diferents paràmetres. Amb ajuda humana o de manera independent, es van acostant al seu objectiu fins que consideren que han arribat a l’última iteració. I un cop enllestida l’etapa creativa, plasmen el resultat en el mitjà triat.
És força al·lucinant observar el resultat del treball d’aquestes IA, però no hem d’oblidar una cosa fonamental: aquestes artistes no creen per un impuls vital o per una necessitat. El seu art no neix d’una poètica concreta o d’una proposta que ha anat refinant amb el pas del temps. Són capaces d’imitar el procés creatiu de la ment humana, però, al cap i a la fi, no deixen de complir les ordres per a les quals han estat programades. Hem aconseguit automatitzar la creativitat i modelitzar-ne les diferents parts, però encara ens falta replicar aquest impuls que hi ha darrere del primer pas de l’artista.
Potser amb l’arribada de la singularitat aquest paradigma canviarà del tot. Quan les IA siguin capaces d’automillorar-se i transcendeixin les nostres capacitats, aquesta sensibilitat artística que avui dia els manca podrà sorgir de manera natural a les seves entranyes de silici. Les IA no faran art perquè les hagin programades així, sinó perquè els vindrà de gust crear. Sentiran l’impuls del qui necessita escriure per expressar una emoció o del qui, si no pinta, sent que s’acabarà marcint sense remei.
Jose Valenzuela Ruiz, Quan la creativitat va deixar de ser (exclusivament) humana, lab.cccb.org 23/01/2018
Comentaris