La teràpia psicoanalítica.

La teoria psicoanalítica afirma que tota indisposició mental té com a origen una antiga repressió. El procés repressiu barra el pas a la satisfacció espontània d´una pulsió. Segons Sigmund Freud (1856-1939), l´inventor de la psicoanàlisi, una pulsió és qualsevol força psíquica motora de tota acció. Tota pulsió disposa d´una càrrega energètica que és la causa de la seva força. La pulsió desapareix quan aconsegueix descarregar la seva energia sobre algun objecte. Tota descàrrega és causa d´una sensació plaentera. Una pulsió reprimida no desapareix, queda desterrada a la part més profunda de la ment humana, l'inconscient, fins que no pugui alliberar la seva energia, manifestant-se de tant en tant en forma de símptomes neuròtics. Mentre l´energia d'aquesta pulsió no quedi completament descarregada estarem condemnats a patir els seus efectes. Només si eliminem l´entrebanc que impedeix la seva satisfacció, podrem desfer-nos de la malaltia.

Per a la teràpia psicoanalítica això significa que cal portar a la consciència tots aquells records oblidats que amaguen la causa de la malaltia: un trauma o experiència dolorosa. Si som capaços d´ajudar al malalt a rememorar aquests records i reviure l´experiència, les pulsions perdran la seva força i el malalt recuperarà la seva salut. És una mena de catarsi o neteja mental.

A través del mètode d´associació lliure d´idees, l´analista anima al malalt que de forma espontània relacioni idees a partir d´algun record que hagi recuperat a l´atzar o d´algun somni i que el verbalitzi, és a dir, l'expressi oralment. Tot i que aquestes paraules poden semblar incoherents, l´analista competent aconsegueix trobar una lògica i un sentit desconegut per al propi malalt. Descobreix el contingut latent que s'amaga darrera del que el malalt expressa, la veritat.

De vegades, el fluxe associatiu que el malalt expressa s´atura, el malalt declara no poder seguir i fins i tot s´enfronta a l´analista quan li demana que continui. És el que en terminologia psicoanalítica s´anomena resistència. En el moment que aquesta situació tenia lloc, Freud la interpretava com un senyal que s´estava apropant al descobriment de la causa del trauma reprimit.     

Freud estava convençut dels efectes terapèutics de la veritat. Un boig és un alienat, és a dir, una persona que és estranya a si mateixa, que no es coneix tal com és, que viu en l´error. Només quan el malalt assumeix la seva pròpia veritat està veritablement curat. Però aquest procés és ple de dificultats: la principal, les resistències que el mateix malalt oposa a la seva pròpia curació.

Manel Villar