Psicoanàlisi i religió.

La religió és una forma d´infantilisme. Es pot entendre com a una fixació, un no voler crèixer, com a una regressió, un retorn a etapes ja superades. El Déu monoteïsta (cristià, jueu, islàmic) adopta la forma d'un pare grandiós i sumament perfecte, un pare amb tots els seus atributs engrandits: sumament savi, poderós, just ... El pare religiós substitueix el pare material quan se suposa que ja ens hem independitzat de la seva tutela.

De vegades, sobretot en temps de crisi, no ens conformem amb la seguretat que ens proporciona la societat, busquem una seguretat més perfecta. La religió respon a la necessitat de sentir-nos protegits, al desig de disposar d´algun ésser superior que es preocupi de nosaltres. Aquesta protecció s´assoleix a canvi de la nostra vida: amb una vida virtuosa, seguint els manaments religiosos, esdevenim mereixedors de l'estimació divina i ens guanyem la seva protecció. Aquesta mena de pacte no només és vinculant per a la vida terrenal, sinó que continua en el més enllà: ens ofereix un premi o recompensa en l´altra vida.