Altruisme i lògica evolutiva en Hume.

Curiosa és, per cert, la semblança entre els punts de vista de Hume sobre l´altruisme i algunes anàlisis contemporànies sobre la lògica evolutiva del comportament altruista, un tipus de comportament que és aparentment difícil d´explicar des d´un punt de vista evolutiu. Hi ha bàsicament dues explicacions de l´estabilitat evolutiva de l´altruisme: la que assumeix que el comportament altruista envers familiars beneficia la supervivència dels nostres gens (que òbviament són compartits pels familiars) i la que considera que actuem altruistament en virtut d´intercanvi recíproc amb amics i relacions duradores. Tot i que això recorda poderosament la interpretació de Hume, hi ha, això no obstant, algunes diferències entre la seva interpretació i aquest enfocaments evolutius sobre el comportament altruista. Mentre que l´altruisme envers familiars és una forma, diguem-ne, d´altruisme instintiu o espontani, la reciprocitat es fonamenta en la possibilitat d´obtenir beneficis futurs en una relació duradora. La possibilitat de relacions basades en la reciprocitat sens dubte és quelcom contemplat per Hume. És, de fet, un dels fonaments de la justícia com a virtut artificial, però Hume no el considera una forma de comportament altruista, sinó com un exemple de cooperació derivat de motius egoistes. El comportament altruista es deriva espontàniament de la naturalesa humana i no és instrumental: actuem de manera altruista envers els nostres amics no perquè esperem obtenir beneficis futurs, sinó perquè són els nostres amics.

Francisco Herreros, David Hume y los límites de la confianza, Claves de razón pràctica, Mayo, nº 212,