Hem de seguir Ramon Llull.

Ramon Llull

Per mesurar un canvi, a mi em sembla que és millor mirar el que és diferent que no pas el que continua igual. M’explico. Per saber quines poden ser les tendències socials i polítiques que ens esperen no ens hem de fixar en les mutacions de fortuna que cíclicament castiguen els partits. Perquè, encara que percebem una variació, mai no es tracta d’un canvi. Amb una excepció molt notable. La implosió de la socialdemocràcia arreu d’Europa.

El programa de Bad Godersberg del 1959, que va marcar la doctrina del SPD alemany i va estendre la seva influència a tots els socia­listes fins avui, formalitzava un pacte. D’una banda, la renúncia al marxisme. És a dir, a qüestionar-se els aspectes nodulars del capitalisme: propietat dels mitjans de producció, plusvàlua, alienació del treball, etc. A canvi, el sistema oferia un cotxe a tots els treballadors. Bé, un cotxe, vacances pagades i aires de burgès. Benestar a canvi de no fer-se el soviètic. En acabat, ens hem trobat amb l’incompliment palmari per part del capital des del 1989. I la resposta socialista ha estat acotar el cap, no emprenyar el mercat i parafrasejar el camarada Felipe quan, en plena reconversió, va dir “més val que ho fem nosaltres que no pas la dreta”.

Però, més enllà d’aquesta evidència, podem constatar que aquestes eleccions són les primeres del que podríem anomenar el cicle argentí. Espanya viu ara una crisi de deute similar a la de les repúbliques del con sud als vuitanta. Tenint en compte que la del deute és només una de les diverses crisis superposades que patim, i si no ens aturem en les diferències, trobarem unes línies de tendència ressonants. El que deixa una crisi d’aquesta mena és semblant a l’efecte d’un cap de fibló. Arrasa el que toca i conserva intactes els extrems. En aquest cas, s’emporta les classes mitjanes mentre nodreix els rics i augmenta la massa de pobres. La Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina (CEPAL) ha publicat enguany un informe en què constata la sostinguda minva del pes de la classe mitjana. Del 56% al 52% d’ençà de la crisi. A poc a poc. Tendència ferrenya. Un efecte molt similar al que tindrà la crisi de deute en el nostre teixit social. L’Argentina creix, però ho fa absolutament desequilibrada. Monocultiu de soja, terratinents i uns bracers lliurats a brots xenòfobs contra la immigració paraguaiana. Inseguretat i la seva contra: discurs de la por. Arreu, allò que els alemanys anomenen untere mittelstand, les classes menestrals que van ser el suport del nazisme als anys trenta, entren en pànic. Volen somnis i tranquil·litat.

Que el perill es diu García Albiol no en tinguin cap dubte. A Catalunya és la quota de tensió mental que amb el tema d’ETA la dreta no pot aconseguir a casa nostra. Que l’hidra de Plataforma marcarà agenda és obvi. Molts dels adults que em llegeixin saben que, en una situació apassionada, res és més destrempant i incomprensible que un discurs enraonat.

En el combat de les passions, però, també tenim opcions i si ells mostren el discurs de l’odi, nosaltres hem de seguir Ramon Llull, que en el Llibre dels mil proverbis ens aconsella: “Aytant requer intencio sauiesa, con requer bonea”. Que traslladat al debat que es gesta a les places catalanes vindria a ser: les intencions volen saviesa, però també bondat.


Antonio Baños, Les eleccions del cicle argentí, Público, 25/05/2011