15-M: el cercavila.

Un bon conservador és aquell que vesteix com el seu pare i pensa com el seu avi. Si acceptem com a vàlida aquesta aproximació, podem concloure sense por d'exagerar que els que ara mateix s'autoubiquen en un còmode carreró sense sortida històric són alguna cosa més que conservadors: són directament reaccionaris. Els mateixos tics ideològics que els seus pares progres, la mateixa roba, el mateix posat. Aquest conservadorisme resulta més aviat insòlit.

Cada generació té uns problemes específics i prova de resoldre'ls d'una manera adequada a la naturalesa dels entrebancs. No pot ser que cada sis mesos repetim la cercavila del Maig del 68 com si fos un ritu de pas ultraconservador. Cal innovar una mica, fer coses diferents, moure el culet. Això de seure en una plaça ja està molt vist i, sistemàticament, no porta ni ha portat mai enlloc. Indignar-se és important. Estetitzar la indignació, però, és una frivolitat. Per cert: la indignació no és patrimoni de ningú, i jo també tinc dret a indignar-me. M'indigno perquè sembla com si per primer cop a la història de l'univers hi hagués problemes d'atur, per exemple. O com si l'accés a l'habitatge fos per primer cop complicat. Em sento insultat, i per això ara els explicaré una batalleta (juntament amb l'atracció per la petanca i la contemplació d'obres públiques, és el primer símptoma de la senilitat).

Quan vaig acabar la carrera, a mitjan dels anys vuitanta, hi havia una taxa d'atur igual que l'actual, però l'escenari era més apocalíptic: s'estava desmantellant la indústria (la famosa "reconversió"), el petit comerç urbà agonitzava (les grans superfícies) i l'agricultura ja era una activitat poc rendible, en camí de ser residual. Per si això fos poc, l'heroïna era un problema social de primera magnitud, i la sida començava a ser una epidèmia de dimensions més que preocupants. Quin panorama, oi? Allò no es va resoldre amb assemblees públiques, sinó amb una suma d'iniciatives individuals: uns vam anar dels pobles a la ciutat (jo mateix) i altres van fer el camí invers (els neorurals). A uns els va anar bé i a altres no, com ha passat sempre. Això sí, si la cosa no rutllava no encolomàvem el mort a "la societat" ni "al sistema". Aquesta és l'única diferència. Potser que ja n'hi ha prou, doncs.

Ferran Sáez, Jo també m´indigno, Ara, 20/05/2011