Els baixos instins del capitalisme.

Una de les idees més absurdes i generalitzades del nostre món és aquella que diu que l’economia és una disciplina racional. Segons això, el que digui un economista estarà sempre filtrat i orientat per les més estrictes normes i interessos de la raó analítica. Aquesta bajanada ha servit, fins i tot, perquè un paio com ara Gary Becker guanyés el premi Nobel del ram estenent el concepte, fins a argumentar que tot el que fa un ésser humà, des de casar-se fins a llegir aquesta peça de diari, està sotmès a les ferrenyes lleis dels interessos racionals i materialistes. És allò que ell anomena “l’enfocament econòmic” de la vida.


Aquesta idea, acomplir tot el que ens demana la institució econòmica en l’era de les llums i la raó, ens ha buidat les butxaques, ens fa desconfiar dels pobres i els nouvinguts i potser ens portarà a una nova mena de govern autoritari. Però tot ho fem de gust perquè la racionalitat, que no pas les idees o el temperament, ens ho demana.

Encara que no ho sembli, estic parlant de la detenció de Dominique Strauss-Kahn (DMK) per un presumpte delicte d’intent de violació. No ho sembla, perquè la percepció general és la primera, que la gestió econòmica és una cosa aliena al sentiment i la moralitat humanes. La veritat, però, és que el capitalisme en general i en especial aquest, que el celebrat llibre d’Edward N. Luttwak va batejar com a “turbocapitalisme”, demana per al seu èxit una mena de persones, un tipus de caràcter i una construcció ideològica molt
concretes.

Jérôme Kerviel, broker de Société Général que va perdre entre subidones financers uns 4.900 milions d’euros, va afirmar durant el seu judici que l’exercici brutal de la compravenda de bons li produïa “un plaer orgàstic”. La globalització fa trempar. I, lògicament, per portar-la a terme es busca gent amb la testosterona desbordant i l’instint a flor de pell.

Avui dia, tots exalcem aquesta figura mítica que en diem “emprenedor”. Li exigim agressivitat i ambició. I després ens queixem que acomiadi gent sense remordiments o que només pensi a arreplegar diners seguint les tendències pispes de la mà invisible d’Adam Smith. Valorem en un financer que sigui fred i calculador i després plorem perquè cobra plusos sense penediment davant de la desgràcia general.

Preguem pel creixement i la competitivitat i després acusem d’inhumans els que condemnen a passar gana la gent poc competitiva. És la gran trampa de la meritocràcia, com bé va destacar Alain de Botton en el seu llibre Ansiedad por el estatus. Només dóna premi als predadors. Als adolescents eixelebrats, als irresponsables, als ràpids, als murris. L’economia mundial només la pot governar gent que cregui que tot té un preu.

A Inside job ja queda palesa aquesta comunió entre l’esperit de trinxeraire d’afterhours i l’èxit del capitalisme. No volem beneficis, creixement, crèdit? Creieu que els homes pausats, equilibrats, humils, de bon conformar i generosos ens ho donaran? Volem capitalisme? Doncs haurem de confiar el món a fatxendes com ara Kerviel i catxondos prepotents com per exemple DMK. Ja ho va dir Keynes a la seva Teoria general, el govern real de l’economia rau en els “animal spirits”, que podríem traduir, per sortir del pas, com a baixos instints.

Antonio Baños, Els esperits animals, Público, 18/05/2011