15-M: el canguelis dels polítics.

Les campanyes electorals són avorrides. Hi ha un excés de ritualitat que va traspuant desafeccions. Ja se sap: el primer cartell enganxat, els primers anuncis que surten per la televisió, els primers mítings als barris, les visites dels líders espanyols, els mítings finals, la fotografia del moment de la votació i després les alegries un cop fet l'escrutini. Això és el que toca i així ho esperem. D'aquí ve que qualsevol novetat que trenqui la inèrcia de la campanya sigui rebuda per la premsa amb els braços oberts. Aquí la tenim: places plenes de gent a la contra. No demanen el vot per a ningú, simplement són allà juntes. I això és el que porta la premsa i les televisions a magnificar aquestes trobades extraparlamentàries.

El més important d'aquests dies no és el que els anomenats indignats demostren a les places, sinó el cangueli amb què ha estat rebuda aquesta manifestació entre els polítics a l'ús. Els abstencionistes, els antisistema, els que no es creuen res del que s'ha fet, els que volen un canvi electoral i els que desitgen que els bancs siguin declarats culpables de les nostres petites misèries ja formaven part de l'escenari de govern i oposició. Però ara la cosa és diferent: de cop i volta han vist que aquesta gent existia, que era capaç de reunir-se i que no eren pocs. I que a sobre són capaços de generar una magnífica empatia entre la resta de la gent.

És tan insòlita aquesta forma de protesta que els experts no saben què dir. Des de Madrid, la premsa reaccionària -és a dir: gairebé tota- s'ha afanyat a considerar aquestes concentracions com un invent de superproduccions Rubalcaba. Altres, en canvi, han volgut desautoritzar la mobilització amb un argument massa simple. El sentia ahir en un dels fòrums de la plaça de Catalunya. Un deia: «Després d'això hem de buscar solucions factibles». L'altre li responia: «No som pas nos-altres els que hem de buscar solucions. En tot cas són ells els que ho haurien de fer, aquests polítics a qui paguem perquè ens solucionin les coses i no perquè ens les posin més difícils».

Mentrestant, a la plaça de Ca­talunya es van formant rotllanes per parlar de política. Una cosa així dóna vitalitat a les ciutats. Durant molts anys, la font de Canaletes ha estat l'escenari de grans debats futbolístics després dels grans partits. Ja era hora que es parlés també de política. Però potser a aquesta manifestació política li sobra ingenuïtat. No estem prima della rivoluzione, sinó que ens hem limitat a instal·lar-nos durant uns quants dies en la protesta innòcua que permet creure que existeix una política fora del sistema. ¿Cap on va? Cap al rebuig, que també és una actitud constructiva. Quan un milió de persones es van manifestar a Barcelona contra la guerra de l'Iraq, ¿potser creien sincerament que el cor endurit de Bush seria sensible a la marxa catalana?

A la plaça de Catalunya es troba gent que crida a no votar probablement perquè no ha votat mai. Aquesta gent que es dedica al diàleg, a repartir flors, a dispensar menjar i a muntar tallers de ioga són el més normal en qualsevol ciutat democràtica. Els de Tahrir tenien a sobre el risc de la mort en una situació incerta. Afortunadament, la protesta, a Espanya, acostuma a ser molt més incruenta. Però les multituds ens encanten. O més ben dit: ens encanten les multituds delegades perquè posin la por al cos dels poderosos. Estan irats i la seva ira és la nostra. Però és una ira de cotó de fira. Ara és dolça com la revolta, però demà serà de nou un buit a la boca i un alleujament de partits polítics que es van creure realment partits per la realitat de tanta gent. Mentrestant: gràcies per haver vingut.

Joan Barril, La revolució ingènua, El Periódico de Catalunya, 21/05/2011