David Hume: confiança i justícia.

David Hume

La justícia, diu Hume, no seria necessària si l´altruisme pur fos la norma, si “tot home tingués la més gran tendresa envers els seus semblants” (Investigació sobre els principis de la moral; 21-22). Malauradament, no és aquest el cas. L´altruisme pur i la benevolència són més forts quan el seu objecte ens és més proper. A la pràctica es restringeix a la família, a relacions entre marit i muller (Tractat sobre la naturalesa humana: 313; Investigació sobre els principis de la moral:22) i amics (Investigació sobre els principis de la moral: 50) (de vegades Hume diu “amics íntims”, Tractat sobre la naturalesa humana: 342). Són aquestes relacions naturals que els humans mantenen de forma no egoista. Hi ha una tendència humana natural a constituir famílies, que són la forma primigènia d´associació humana (Tractat sobre la naturalesa humana:313). Però més enllà d´aquestes relacions, la base per confiar que els altres compliran una promesa de manera espontània, o retornaran un favor, és molt dèbil. (...) Hume pensava que l´amor per la humanitat no és una passió que tingui el seu lloc en la ment humana.

En realitat, diu Hume, les promeses no són intel•ligibles a menys que hagin estat establertes mitjançant una convenció humana (Tractat sobre la naturalesa humana:331, 332-333). Per aquesta raó, la justícia és simplement impossible en un estat de naturalesa hobbesià (Investigació sobre els principis de la moral:24-25). La naturalesa humana té una “generositat limitada”; i, per això, no podem esperar que hi hagi individus dignes de confiança en un estat de naturalesa on ho hi ha convencions humanes que sancionin l´acompliment de les promeses. En situacions reals, on no hi ha Estat i les persones viuen al marge de la civilització, la justícia és igualment impossible d´assolir. (...)

La confiança com a expectativa sobre el caràcter dels altres està limitada a les relacions entre amics i familiars, i no és, per tant, aplicable a relacions entre estranys. Això vol dir que la confiança no serveix com a ciment de la societat. Pot permetre la creació de formes primàries de cooperació social, especialment famílies, però no pot ser el fonament per a una cooperació social més ampla. La solució de Hume a aquest problema (...) és la justícia com a virtut artificial, establerta a través de convencions i normes i sancionades per la coerció estatal. (...)

És significatiu que la crisi de confiança en els agents que operen en el mercat financer s´hagi degut, precisament, a què la regulació pública d´aquest mercat hagi estat absent en les últimes dues dècades. En un àmbit on no hi ha regulacions i normes, només ens queda confiar en què els individus siguin espontàniament honrats. Però, com diu Hume, el més probable és que això ens porti al desastre, ja que les humans fora de les seves relacions amb amics i familiars, no solen ser altruistes. La resposta a aquest problema és regular, sancionar, imposar normes, I deixar la confiança per a àmbits on podem estar més segurs de trobar benevolència i honestedat.

Francisco Herreros, David Hume y los límites de la confianza, Claves de razón pràctica, Mayo, nº 212,