Policia i política.

El filòsof francès Jacques Rancière proposa un esquema general abstracte per pensar les societats, articulat sobre la distinció entre policia i política. No hi ha de deixar que el terme ens confongui, la policia no designa aquí un poder que reprimeix cossos o consciències, sinó una configuració (del) sensible que estructura jeràrquicament tot l'espai social: el possible i l'impossible, el visible i l'invisible, el sentit i el soroll, el real i l'irreal. La policia estableix un marc, un mapa del que és possible veure, nomenar, pensar i fer. Ens fixa a tots i a cadascun en un lloc determinat, que es defineix per una sèrie de funcions, títols i competències (o la seva absència). Cerca la completesa: vigilar i gestionar permanentment aquest statu quo perquè cap punt buit o polèmic el fissura. La seva passió és la passió del UN.

La política, en canvi, esdevé cada vegada que una pràctica col•lectiva desarreglo el mapa policial del possible i reconfigura les maneres de veure i d'organitzar la realitat. Cada vegada que un moviment desplaça les fronteres que compartimenten als subjectes,obrint un espai no identitari, incloent, en el qual qualsevol pot explicar-se. D'aquesta manera, els que sota la gestió policial han caigut del costat de la incapacitat, el soroll o la invisibilitat, entren disruptiva en escena, exposant la seva capacitat per dir, veure (i mostrar), fabricar món comú. Rancière explica que no hi ha un subjecte previ a la pràctica política (un subjecte històric, etc.), sinó que la mateixa pràctica política és el subjecte. Per tant, la política és una realitat intermitent,precària, inestable i "confiada només a la perseverança dels seus propis gestos". És un desplaçament, mai un estat, que actualitza el poder de qualsevol per parlar,pensar, decidir: la "igualtat de les intel•ligències".

Amador Fernández-Savater, El arte de esfumarse, El Estado Mental, enero 2011
http://www.rebelion.org/docs/126482.pdf