Estat i cooperació social en Hume.

(Des del plantejament de Hume) Si el problema d´acció col•lectiva adopta la forma d´un dilema del presoner, llavors és encara més difícil assolir una solució cooperativa de manera espontània. Això es deu en gran part a què, d´acord amb Hume, els individus són més aviat miops; són incapaços de percebre els avantatges a llarg termini de mantenir l´ordre social. Valorem més, diu Hume, les coses que ens són properes en el temps i l´espai que les més distants. Per aquesta raó els homes “prefereixen qualsevol avantatge present, tot i que sigui trivial, al manteniment de l´ordre en la societat” (Tractat sobre la naturalesa humana: 343; Assaigs: 38). Per això, la intervenció de l´Estat per imposar la cooperació social de manera coercitiva, és a dir, la solució hobbesiana al problema de l´ordre social- sembla quelcom necessari en molts casos. (...)

Per tant, les convencions humanes i la intervenció estatal garanteixen la cooperació social, el compliment de les promeses i el respecte a la propietat privada. En aquest sentit, es pot dir que promouen el desenvolupament de la confiança entesa com l´expectativa sobre les accions dels altres. Si existeixen sancions i convencions humanes, llavors podem confiar amb certa seguretat en què els altres no ens enganyaran.

Francisco Herreros, David Hume y los límites de la confianza, Claves de razón pràctica, Mayo, nº 212,